05/09/2015 Senda de Les Clapisses

            Hui anirem a la ciutat d’Alcoi a recórrer una senda anomenada “Les Clapisses”. Com sempre cafè i marxa, arrepleguem a unes companyes a Alberic, i allà anem en un hora aproximadament estem al cementeri d’Alcoi, punt d’eixida de la senda.

            El dia fosc, amb boira i núvols baixos, que a poc a poc ens mulla els cabells, la temperatura agradable, ni fred ni calor, anem amunt, deixem a l’esquerra el poliesportiu, creuem la carretera, i despres la via verda d’Alcoi; anem cap a “Villa Asunción” que deixarem a l’esquerra; ara ja un poc d’asfalt de la carretera que porta al Santuari de la Mare de Deu dels Lliris al parc natural del Carrascar de la font Roja, deixem la carretera i agafem un camí de terra, de propietat privada ( que sempre tenim que respectar), mes avant un cartell diu que “poden passar vehicles autoritzats i persones”. El camí porta als masos de Guerra i Baro.

Sempre amunt sense parar, el caminar bo, en aplegar a un replà, la senda gira a la dreta i seguim pujant, el terreny canvia, pedregós de caminar amb dificultat, pedra solta i esvarosa, no hi han indicacions, de sobte una fita de pedra amb una marca roja, d’ara en avant sols tenim que seguir les fites, algunes so veuen en alçar la vista, altres mes amagades, en perdre de vista la fites caminem per intuïció, seguim avant, la boira ens envolta i no veiem res als voltants, una llàstima no podem fer fotos, la senda interesant, tornarem un altre dia, seguim avant.

Xarrem, de la joventut, dels fills, de la modernitat, del shock cultural, de les diferencies tan profundes que en separen de la joventut, del mal que fan alguns programes de televisió, fan creure que la vida es fàcil, i no es tan bonica com la pinten. Hem vist con evolucionen el nostres fills i filles, encara que de vegades estem pressionant-los massa. El resultat final, de moment bo, i com sempre tenim que donar eixample.

Caminem amb dificultat, el gps ens indica que estem a prop del punt de referencia a una altura de 1258, punt baixarem. Esmorzem? Ací o en el cim?, ací mateixa, son les 10.20 a esmorzar.

Aprofitem un pedres planes, hui es lleuger, en un no res mengem els entrepans, i seguim avant; estem a uns 500 metres del cim, estem allí en un no res, en fem cim comença la baixada encara pedregosa, unes fites mes i a caminar per terreny pla, girem a l’esquerra per una mena de porta simulada per unes fites de pedra i unes branques, anem avall per una senda de bon caminar, ¡companya bona senda!, fa goig el bon caminar, compensa la pujada. Ix a relluir les dificultats de les famílies per aplegar a final de mes, les pensions van minvant, i en moltes famílies els ingressos dels iaios son vitals per a poder menjar. ¡vergonya!.

Un projecte de senda, enllaçar aquesta amb alguna que ja hem recorregut un fer una circular i recórrer el Carrascar. De moment un projecte.

Anem avall, la senda sinuosa i de bon caminar, baixem de presa, alguna carrera es fa, xarrem, el soroll de una carretera a la dreta ens es indica que estem a prop de l’autovia A-7, el municipi d’Ibi, des-de el que hem fem dos sendes per el Carrascar, la boira va aclarint-se, podem fer fotos. Apleguem a l’altura del viaducte del barranc de La Batalla, fa uns anys autèntic obstacle per a la circulació, una companya que anava amb freqüència a Ibi, ens diu que en hivern quant nevava era freqüent que es tallarà a la circulació, ara s’han acabat els problemes. En aplegar al encreuament que hem passat abans (que donava inici al la pujada pedregosa) girem a la dreta i anem baixant.

Una torre d’alta tensió ens indica que tenim que girar a la dreta i anar cap a l’ermita de Sant Antoni Abat, “Consta de dos edificis contigus. El més antic és l'ermita original gòtica, amb arcs diafragma i dividida en tres trams. Existeix una mena de porxo a través del qual s'accedeix al seu interior. L'altre edifici més gran és l'ermita nova, construïda al segle XVIII, que compta amb una coberta de quatre aigües. El seu interior es divideix en tres trams, el central dels quals és quadrat i està cobert amb una volta bufada. Tot el conjunt es troba envoltat per un ampli espai tancat amb un mur de paredat, on se celebren les festes en honor del sant.”.

Unes fotos i avall, baixem per la carretera que dona pas a l’ermita, un tram per asfalt i girem a la dreta en direcció a Vil·la Asunción, estem a prop del final de la senda, gaudim d’unes figues, menudes però saboroses, en aplegar a la via verda del tren, ens refresquem en una font a la vorera de la senda. Uns centenars de metres i ja estem al punt final.