domingo, 2 de abril de 2017

01/04/2017 El Puig Campana

            Hui en som 5, com sempre a 7.30 en el lloc de costum, cafè i marxa. Anem a pujar a una dels cim mítics de la Comunitat Valenciana, esta al terme de Finestrat en la província d’Alacant, per fer la ruta diuen els entesos que hi ha que pujar per el “Carreró” per darrere no compta.
         
   La ruta es dura entre les dures, hi ha que agafar la pujada amb paciència i molta tranquil·litat, no vol preses, i un consell per al novells, sempre hi ha que pujar per la dreta del “Carreró”, mai per la pedrera perquè a part de dificultosa destruïm el runar, que anat fent-se al llarg del anys.
            Deixem els cotxes al zona recreativa de “La font del Moli” i seguint la ruta amb el gps en ma ens portarà al primer indicador “Kilòmetro vertical”, anem xarrant “es la meua quarta vegada!” diu el guia, “per a mi la tercera!”, per altres tres es la primera, voré el “Carreró” impressiona, “tenim que pujar per a hi?”, pregunten “sí!” es la resposta. Anem a bon ritme cap amunt per senda entre pins que es salvaren de l’incendi de fa uns anys, l’ombriu dels arbres es d’agrair, fa bo, ni molta calor, ni molt de fred.
            “La primera vegada que vaig vindre a pujar el Puig Campana era un dia molt paregut al de hui, sol i sense un núvol, però a la mitat del Carreró van escoltar un soroll que pareixen coets, i diem ¡estan de festa!, i seguien escoltant els sorolls, en aplegar al Bancal del Moro, tot eren llamps i trons la serra d’Aitana no veiem, era una paret negra que ens impressiona molt ¿que fem?, va ser la pregunta ¿fem cim o anem avall?, ¡els pals son perillosos amb una tronada així!, ¡avall anem!, baixarem de pressa i en aplegar al cotxe va ploure a mars, tanta era la pluja que per el poble baixava un pam d’aigua, després van vorer en els informatius que era el que els meteoròlegs anomenen una “megacelula”, no ens mullarem per minuts!”, ens compta el guia.
            El botànic del grup gaudeix de la natura, fotos de flors, de plantes, esta meravellat, “esmorzarem en aplegar als bancals!”, de tant en tant la vista arrere, podem vorer l’aglomeració urbana de Benidorm, la “Cala de Finestrat” i el litoral de la Vila Joiosa, “una tia meua que li agradava molt Benidorm, li dia Beniyork!”, diu un company. En un no res apleguem als bancals i busquem l’ombra dels pins, gaudim dels entrepans, del cafè, de la fruita, dels dolços i del xocolate, gaudim de les vistes, una parella d’escaldors passa per la senda, un altre grup va escalant la vessant esquerra del Carreró. Les motxilles a l’esquena i amunt, des de baix la pujada impressiona , la vista es espectacular “ara davant de l’ordinador les xifres son d’impressió, en 1 kilòmetre la pendent màxima es de 55,4% de desnivell, pendent mitja del 29,7%, temps empleat 41’ i 37!”, , anem amunt, “recordeu sempre per la dreta, busqueu marques roges o blaves!”, el grup va estirant-se, sense perdre mos de vista, cadascú al seu ritme, ara uns metres a la dreta, ara uns metres a l’esquerra, buscant sempre el millor lloc per pujar, les mans serveixen per agafar-se de les rames, de les pedres, els peus buscant sempre la pedra ferma, i de tant en tant un esvaro, fins i tot el gos també s’esvara.
            El botànic com sempre meravellat, “esta no la conec, esta la tinc, un llicsó (Sonchus oleraceus), aquesta es de l’horta; com aplegat ací?” comenta, “algun pardal, en les botes de muntanya?”, contesta un company, a hi queda la pregunta, la pujada es fa tranquil·lament, de tant en tant foto de la pujada, algun senderiste fent cas omís de les indicacions de no pujar per la pedrera en passa per l’esquerra, per el centre del runar.

            “Vos veiem!”, li diguem als companys que van davant, “nosaltres també vos veiem!”, mirant el gps de l’anterior pujada, “quant aplegueu al indicador teniu que anar a la dreta, falten uns 200 metres!”, diu el guia, “correcte!”. En aplegar al indicador “Bancal del Moro” podem vorer la serra d’Aitana, La Xorta, El Morro Blau i altres que no podem identificar; anem a la dreta seguint les marques del PR-CV 289-1, que ens portar al cim, “que llàstima de manicura que en vaig fer ahir!”, comenta una companya, “vine i li farem una foto de record!”, dit i fet dos fotos per al record, uns pugen per la travessa, altres per la senda que va per la dreta, es pot vorer des de la serra de Ferrer, la de Bernia, el Penyal d’Ifach,el litoral d’Altea, la serra Gelada, Benidorm, la Cala de Finestrat, el litoral de la Vila Joiosa, i fins i tot a perdre de vista el litoral per les boirines.

            Apleguem al cim i fotos del paisatge, en solitari, del grup, hi ha que recordar el moment, “he tingut uns moments d’angoixa en la pujada per la inestabilitat de ls pedres, he xafat mal i he pegat un esvaró!”, diu una companya, gaudim de les vistes, del moment, “gaudiu, gaudiu!”, diu una companya, “quina bellesa!”, diu un company.
            “ En la baixada tenim que anar amb cura, no es perillosa, però molt esvarosa, hi ha molta pedra solta, la baixada es en zig-zag, desprès aplegarem a una pista forestal i enseguida la senda que va vorejant el macís, tindrem sempre la mar a la nostra esquerra!”, diu el guia. Anem allà, ara els bastons fan falta, la pendent molt forta, el 56,1% de màxima i el 28,0% de mitja, la baixada poc a poc, el botànic va xarrant amb una parella, va quedant-se arrere, la resta avall, alguns esvaró ocasional, i fins i tot a un company clava el bastó en un forat i se’n va de cap i afortunadament no li passa res, trobem senderistes pujant, altres baixant, dos corredors també cap avall, voten com a llebres, “quina força, quina destresa, hi ha que estar un poc boig per baixar per ací!”, son els comentaris.
            La baixada de vertigen, sense presa i sense pauses, admirant el paisatge de la vessant oest del Puig Campana, en aplegar al desviament, esperem al company, “la parella en la que anava xarrant han patit en la baixada, anaven sense bastons i sense equip de ninguna classe!”. Anem cap a la dreta, una lleugera pujada i agafem nivell, seguint les indicacions de l’aparell “mes avant tenim la font de la Solsida, es possible que tinga aigua i podrem fer uns glops!”, no tenim sort un filet d’aigua es deixa vorer, passem de llarg i seguim al senda, la zona cremada pareix que esta recuperant-se, al menys els matolls mesclat amb plantes plenes de flor gogues i blaves es deixen vorer, una parella ve darrere de nosaltes, el botànic va xarrant amb ells, nosaltres de tant fem la vista arrere per no pedrer lo de vista, de tant en tant desapareix, esta fent fotos a les flors vistoses, esta gaudint del dia, de la muntanya, de la senda de les vistes.
            La senda de bon caminar en general, de vegades de terra, de vegades de pedra viva, sense problema, els bessons es deixen sentir, “la senda dura, però molt bonica, ha valgut la pena vindre!”, es el comentari generalitzat, “no la recorde tan bonica com hui, l’altra vegada que vaig vindre anàvem contra-rellotge i no vaig gaudir genes ni miqueta!”, anem avant, la mar sempre a la dreta, podem vorer tot el litoral des de el “Penyo d’Ifach fins a La Vila Joiosa”, i podem oblidar les serres de Bernia, de Ferrer i la Gelada, ara podem vorer el Puig Campana des de baix i com no el “Portell” o tall que va fer en la seua espassa Roland, el nebot de Carlomagno. Deixem arrere el cremat i entrem en un bosc de pins, agraïm l’ombra, “falta mucho?”, pregunten “un par de kilómetros!” contesta un company, “hemos al circular i la cima, la otra vez que estube subí por error por el Carreró, i me jure a mi mismo que no volveria a subir-lo!”, diu el senderiste, “ esta es mi cuarta vez y siempre por el Carreró, para una compañera es la tercera, y el resto son noveles!”, apleguem al pàrquing i sospirem, “ha valgut la pena, una meravella!”, diu una companya, “ quina bellesa de lloc”, “hasta luego!” ens acomiadem dels altres senderistes, ara a dinar i cap a casa. “Quant fem el Penyagolosa?”, diu una companya, “qualsevol època es bona, jo he pujat en agost i dalt sempre fa fred!, a juny?”, diu un company, “val i fem nit a Vistabella!”, diu una companya, “ jo conec una casa rural que esta molt bé, podíem fer nit allí!” diu un altra. “Farem la pujada tradicional, des de l’ermitori de Sant Joan fins al cim pujant per el barranc de la Pegunta i baixant per el mas de Cambreta!”, “d’acord!”. Hem passat un dia molt bo; cansats, però contents, hem gaudit de la natura una vegada mes; als companys i companyes que han excusat la seua presencia els en trobat a faltar, a l’altra serà, la muntanya no es menejarà.







No hay comentarios:

Publicar un comentario