23/04/2017 Coll d’Azpegui -El Urkulu

                       Hui som 9 caminants tenim una baixa sense importància, 8,30 desdejuni i cap amunt, anem tots caminants i no caminants, l’idea es pujar al Urkulu des de el Coll d’Azpegui, hem optat per la ruta curta per aplegar al cim, anar a vorer la cova d’Arpea un altra meravella de la natura per les fotos que hem vist, la cova esta formada per un sinclinal i un anticlinal, i acabar el dia en el poble francès de Saint Jean Pie Port, poble on comença el camí francès de Sant Jaume.

Ara un poc d’historia:

“La Torre-trofeo de Urkulu es una torre conmemorativa romana ubicada en la cima del monte Urkulu, en el término municipal de Orbaiceta, Navarra.

En 1976 el arqueólogo francés Jean-Luc Tobie la identificó como una torre-trofeo romana, erigida en el siglo I a. C. para conmemorar la reciente conquista de Aquitania; la construcción se utilizó para marcar el límite sur de los nuevos territorios conquistados. En la campaña arqueológica de 1990 se localizó un altar de consagración que confirmó esta interpretación del monumento. La torre domina el paso fronterizo de col d'Amoustegui, por el que discurría en la antigüedad la vía romana Ab Asturica Burdigalam (de Astorga a Burdeos) que pasaba por Pamplona y Dax.

La torre tiene forma tronco-cónica, mide 19,5 metros de diámetro en la base y tiene 3,6 metros de altura. Su altura original debía ser de 4,5 metros. El espesor de los muros es de 2,6 metros y su interior está relleno con los restos del trabajo de cantería originales.

A escasos metros de la torre quedan restos de una casa fuerte construida y utilizada a finales del siglo XVIII, durante la Guerra de la Convención que enfrentó a Francia y España en 1793. En las laderas del mismo monte Urkulu se han localizado numerosos restos prehistóricos, como dólmenes y cromlechs”

            Desprès de seguir les indicacions d’un caminant deixem el cotxes i als no caminant i cap amunt, a l’esquerra hi ha una pedra gran i en la part de dalt hi ha una imatge que no veiem que es, seguim GR-12, anem per bona senda, a les vores del camí continuen apareixent cremats menuts on havien argilagues, son focs controlats per evitar que els matolls acaben en les praderies. A la dreta tenim un bosc de fajos, el han repoblat i els plantons estan protegits per un trons en forma de triangle i rodats per fil en pua.

 

            La vista arrere i la muntanya nevada que van vorer ahir esta com ha vigia dels voltants, seguim cadascú a seu ritme però agrupats, xarrem de tot un poc, “a hi ha una caravana!”, diu un company “mes bé pareix una cabanya!”, diu un altre, deixem a la dreta la pujada camp a traves que en han indicat abans, esta en terra i posa “Coll de Organbide”, nosaltres amunt seguint les senyal blanquí-roges, “un company que ha fet varies vegades ascensions a diversos cim dels pirineus aragonesos, catalans, sempre es sorprèn que per a pujar per la part espanyola hi ha que pujar per senda i per la part francesa sempre hi ha una carretera asfaltada!”, comenta un company, la senda en convida a xarrar amb el company del costat, al silenci, però sobre tot a gaudir de la natura.

            Els fotògrafs del grup estan fent fotos sense parar, a dreta, a esquerra, davant i darrere, apleguem al “Coll d’Azpegui”, punt on arranca senda cap a l’Urkulu, en el creuer hi ha una caravana, el company tenia raó, “de la part francesa sempre hi ha una cartera asfaltada!” estem al encreuament de camins un post-indicador “al Urkulu, al por d’Ibañeta, a Roncevalles am la closca del camí de Sant Jaume, Azpegui”, saludem i cap amunt a la dreta del senyal, el desnivell fort però sempre hi ha alternatives, al principi empinada, La Penya s’estira, en grupets, segons comptà un company els ramaders francesos tenen o tenien ajudes prou importants, podia ser que tragueren bons preus del seus productes, pues hi ha gent jove per ocupar el vuits dels ramaders que es jubilen i fer la seua tasca.

            Amunt sempre amunt, tres pugen en lines recta, la resta en zig-zag, davant tenim el Urkulu amb la seua torre romana, a l’esquerra França, a l’esquena el cordal cap al port d’Ibañeta, les vistes son una meravella, ara no una muntanya nevada, ara son els Pirineus d’Osca tots nevats, no se com es diuen el cims, però a hi estan amb el tapis blanc de la neu, a l’esquerra, a la dreta, davant i darrere, han fet focs controlats per eliminar l’argilagues i regenerar la praderia. Els caps davanters han aplegat a repla i la resta hem pujat en zig-zag, ara sols queda enfilar la recta final per aplegar, “ per ací!”, diu un company, ens reagrupem i cap a l’esquerra per fer l’últim tram i pujar a la torre romana, “ací enviarien castigats al legionaris romans a passar l’hivern, tindrien que pujar l’aigua, la llenya, el menjar i estar aïllats llargues temporades”, comenta un company, “pot ser diu l’altre!”.

 

            Gaudim de les vistes, una meravella “algú coneix el cims?” pregunta un company, “jo no tinc ni idea!” diu un, “jo tampoc!” diu un altre, a hi queda el dubte. Despès de consultar Google Earth, el dubte queda aclarit es el pic “d’Anie”.

            Anem avall “ara baixarem per un altre lloc!” diu un company, baixem poc a poc per costera impressionant, ens creuem amb altres senderistes que pugem, ofegats per la duresa de la pujada “animo que ja estais ahí! No falta nada!” es diguem donant-los anims, ens crida l’atenció unes agrupacions de flors menudes d’un blau elèctric intens, fotografia, “per al bota!”, deixem la pedrera i entrem en la praderia, uns megalitos tombats ens conviden a fer-nos unes fotos, seguim avant de presa, ja que la costera en convida a fer-ho, veiem la senda amb les marques blanquí-roges, hem baixat en uns 20 minuts i sense problemes, el track ens diu que a la dreta hi ha un waypoint, 5 anem a vorer lo que es, en aplegar veiem un arbre molt vell, “es un arbre que pareix un bonsai, vell com ell a soles!” diu un companya, un baixa per la senda i els altres quatre baixen triscant per la praderia, per el camí pugen dos xicots, “buenos dias!”, es dic, “buenos dias” contesten, en baixar un metres es sent parlar, “d’on sou!” els pregunta, “de la Ribera del Xúquer!”, contesten, “jo també!” i resulten ser coneguts, “falta molt per a pujar al cim?”, pregunten, “una hora i mitja i mitja mes per baixar!”, contesten, “ ens pareix que no pujarem, ahir férem una senda llarga i estem cansats!”, diuen, “ádeu!”,

            Per la dreta baixen els companys, este al final de la senda, ha valgut la pena, pujar al cim, en contemplat obres de fa uns quant milers d’anys, una meravella. Per a questos valls ha ressonat el crit de La Penya, “gaudiuuuu, gaudiu!”. Aquest es el punt i final de les sendes per la "Selva d'Irati", dir que es una meravella que val la pena visitar-la, sempre respetant l'entorn per a que les futures generacions puguen continuar gaudint-la.