22/04/2017 Circular de la Selva d’Irati (Embassament d’Irabia marge dreta – Cases d’Irati _Reserva de Lizardoia – Marge Esquerra de l'embassament d’Irabia)

Primer que res una poca informació del bosc que anem a recórrer:

 

“El bosque o selva de Irati (Iratiko oihana en euskera) es un bosque repartido entre el norte de Navarra (España) y Pirineos Atlánticos (Sola y Baja Navarra) en al suroeste de Francia.

Por su parte española, está situada en el valle del río Irati, entre los montes de Orzanzurieta y Roncesvalles al oeste, y el monte Orhi al este. El límite sur lo pone la imponente mole de la Sierra de Abodi. Los principales accesos son por el oeste por Orbaiceta (Valle de Aézcoa) y por el este por Ochagavía (Valle de Salazar).

Se trata de la mayor masa forestal de Navarra y uno de los mayores y mejor conservados bosques de hayas (Fagus sylvatica) y abetos (Abies alba) de toda Europa. A pesar de ser un bosque explotado forestalmente desde los siglos XVI-XVII, el respeto y el buen hacer de los habitantes de estos valles ha hecho que se conserve en total plenitud. Existen dentro de la zona diversos espacios protegidos: todo el Irati es una ZEPA (Zona de Especial Protección de Aves), así como zonas protegidas como Reserva Natural o Reserva Integral del total de 17.000 ha del bosque”

            8.30 a desdejunem i fem l’eixida cap a la pedrera del embassament d’Irabia que fa de pàrquing, passem el control i en un no res estem al lloc, hui serà un dia llarg, portem el dinar que promet, passem per damunt de presa de tipus boveda, “el nivell esta baix para ser principi de primavera, tindria que estar mes ple!” diu un company, entre al cor de la “Selva d’Irati”, ara sí estem dins, els arbres grans, rectes, d’impressió ens quedem bocabadats, les retines funcionen al 200%, no tenim prou ulls per mirar-ho tot, els talussos nets, sense matoll baix, si comparem en la nostra terra açò es el paradís. Per allí tenim argilagues que et parlen de “vostè”.

            Arbres de tot tipus, fajos (fagus sylvatica), avets (Abies Alba) que al principi ens pensàvem que eren teixos (taxus bacata) al ser la fulla plana i no redona, grevolers (ilex aquifolium), pins, tot el bosc es una meravella, de moment la senda es prou plana sense pendents fortes, els arbres deixen passar el sol, a l’estiu serà un bosc ombrós, caminem de bona gana, en grupets, tenim càmeres de sobra, una go-pro, una nova (quatre anys sense fer us d’ella), mes les càmeres del mòbils, tot lo mon vol guardar aquestos moments.

            Tenim a l’esquerra el embassament, veiem un faig curiós, ha perdut un tronc de dos que en tenia i ha format una bacinilla, que en fa riure a tots, algú fa en posa a cavall per fer-se la foto.

            El arbres de por alt, mirar-los des de baix fina la copa ens fa caure de tos, per a fer fotos dels arbres complet hi ha que fer muntatges, seguim per la marge dreta, apleguem a pont d’obra, el creuem i trobem el primer caminant del dia, “buenos dias!” li diguem “buenos dias!” contesta, anem avant cap a un caseriu abandonat, fem una pujada i cap avall, ara anem a vora riu “es el Irati!”, sembla que estem al paradís, el soroll de l’aigua, l’ombriu, les aus amb el seu cantat, fem una parada per fer uns glops d’aigua, alguns baixen al riu, altres al sol.

 

            Ens re agrupem i avant, ara per pista forestal ampla de bon caminar trobem un grup de senderistes “son de Xàtiva!” diu un company “també tenen dubtes de que sí el arbres son teixos o abies!”, es un plaer entre el clars del arbres, alguns esta nus, altres poblats de fulles, els abies de verd obscur, de vegades el silenci sols es trenca per el cant de les aus i soroll de botes. El nombre de caminant augmenta “buenos dias!” diguem, la gent amb rames, poc equipada per eixir per un bosc tan dens. Apleguem a “les cases d’Irati!”, es l’altra entra al la selva des de Ochagavía, el centre d’interpretació esta ple d’autobusos, cotxes, i com persones demanant informació. A un company li pregunten “des de donde venis?”, “des de Orbaiceta!”, contesta, anem avant, apleguem al pàrquing rebli’t d’autobusos, cotxes, “estaran es del bloc per ací?”, pregunten, “a hi, hi a un autobús de Transvia, es de Valencia!”, diu un company “ells sempre viatgen en Briz!”, “Pareu ens hem deixat el creuer de l’ermita de la Verge de Les Neus a hi darrere!”, diu el company, “anem a vorer-la?”, ens dividim en dos grups, uns descansen i el altres tornem arrere, creuem el riu Irati i girem a l’esquerra seguint el indicador i cap amunt per una escalinata feta d’escalons de fust, fatigosa de pujar, optem per anar per la vora. Pugem poc a poc, deixem les cases d’Irati a la dreta, sembla que hi ha un bar, apleguem a l’ermita i es pot vorer que esta restaurada, sols es conserven dos pilar menuts a les finestres laterals que semblen romàniques, fent la crònica i buscant dades de l’ermita resulta que esta feta a l’any 1954, però pot ser que els pilar foren mes antics.

 

            La temptació de refrescar-nos fa que anem a “Les Cases d’Irati”, efectivament hi ha un bar, gaudim d’una cervesa freda i seguim, “del tema silenci total o ens llevaran la pell!”, ens reagrupem i seguim avant cap a la cataracta del “Cubo” formada en el curs del riu Urbeltza, esta en un creuer i anem a la dreta, un caminet de baixada curt i amb proteccions, en aplegar la mencionada cascada es deixa vorer, bonica, d’aigües transparents, de soroll fort, aprofitem per fer-nos fotos, en parella, a soles, fent equilibris a un tronc, “aquesta es per mostrar-la al profe de ioga, per mostrar-li que estic en forma!”, diu una companya. Tornem arrere cap a la pista i seguim avant, “a uns 200 metres tenim que girar a l’esquerra!”, diu un dels dos guies, dos rems de fusta marquen la ruta, en aplegar una pujada que dic una paret de pujada, amunt, cadascú a seu ritme, la pujada es dura per alguns i lleugera per altres, anem per la dreta d’un rierol sec i de sobte una cascada que ens convida a fer-nos una foto-muntatge, seguim pujant, “a hi davant hi ha un refugi!”, diu un company, passat els trams mes durs de la senda anem caminant sobrats, en aplegar al refugi una companya diu “foto, vullc foto!” i fot que es fa, en algun temps el refugi estava sencer, ara el sostre ha caigut.

            Anem avant seguint la senda i toca conferencia “el gps di que la senda esta a l’esquerra!” diu un guia, “a mi també!” diu l’altre, “segurament en passat el creuer abans del refugi i no l’hem vist!”, diu el segon, “pugem poc a poc a voré si trobem la senda!”, anem pujant cap a l’esquerra camp a traves, menys mal que es de bon caminar, un llit de fulles amortix les petjades, sense perdre de vista el gps i seguint les corbes de nivell “açò porta cap avall i estem eixint de la ruta!, anem cap amunt!” diuen el guies, “no est perdeu de vista!” diu un company, “darrer de mi!” diu un del guies, un grup de quatre va pujant poc a poc els altres també van pujant cap a l’esquerra, unes quantes sendes van apareixent i ninguna va cap amunt, totes van seguint en paral·lel el cim, al final trobem una senda ben trçada que ens porta a l’altre costat del cim, la resta va baixant fins trobar-nos, uns troncs caiguts en conviden a descansar, “dinem?, es hora!” diu una companya, i allí anem a gaudir d’un entrepà ven merescut, gaudim de l’entrepa, fruits sec, fruita i  fins tot uns glops de vi, “trobem a faltar les olives de la companya, i que bones que estan!” tenim fins i tot xocolate.

            En acabar anem avall, per la cresta, ens separem de la creta i perdem la senda de vista, anem buscant-la cap a la dreta, som un grup de quatre i la trobem, la resta baixa com les cabres i al final apareixen darrere de nosaltres, la senda de bon caminar i ben marcada, veiem una pista i en aplegar anem a l’esquerra, baixem a rierol a llavar-nos la cara, fa calor, el dia acompanya, al mati frescor a migdia calor, anem de presa buscant el punt i final de la senda però encara falten uns quants kilòmetres, xarrem, gaudim del bosc, sí un dels companys que no ha vingut diria “quina bellesa”, el bosc es impressionant, net, sense matolls, diuen que a la tardor es impressionant per els jocs de color, vermells, groc, verds i marrons, però ara no te res que dir, la mescla de verdes de diverses tonalitats amb el gris amarronat del dels fajos que no han brotat es un espectacle per als sentits.

 

            Anem avant ja de tornada, el camí poc transitat, estem fent la volta llarga, fins que no apleguem al final no sabrem els kilòmetres que hem recorregut. Apleguem pont de la “regat de Egurgoa”, “dreta o esquerra?”, pregunta un company “a mi en diu el track per la dreta!” diu un guia, “ ami en diu per l’esquerra!”, diu l’altre, “si anem per l’esquerra eixirem al mateix lloc per on hem entrat!” conferencia i després de carregar un altre track de la ruta circular del embassament d’Irabia, “anem a la dreta!”, creuem el pont i anem a vora riu o regata com diuen el tracks, hi ha famílies prenent el sol a vora riu, es dissabte, hem perdut la noció del dia que es, van pesant el kilòmetres, “el company d’a hi davant ja va fent ús del bastons!”, saludem als menuts que estan a vora riu, fins i tot una embarassada amb la panxa a l’aire pren el sol, deixem a la dreta la senda del “ Paraiso – Erlan”, una llàstima no la farem, anem per la recta final una bosc de avets a l’esquerra ens impressionen, de sobte un crit “mireu a l’esquerra, una muntanya nevada!”, esta cap a l’oest “quina serà?” a hi queda la incògnita, en un no res apleguem a la pressa, uns decideixen baixar per una senda escalonada, els altres per una altra baixada, ens trobem al pàrquing on hem deixat els cotxes, “una meravella de senda, el bosc impressionant, tot una meravella!”, es el pensar, el sentir de La Penya. Dema anirem a pujar al cim del Urkulu. Es el pic mes la zona 1423 metres d’altura. Al final segons el aparell hem recorregut 21.1 kilómetres.