26/10/2014 PR-CV 345 (variant) Aielo de Malferit

Un altra senda, veiem amanéixer, hui som 13, cafè i marxa, l’eixida del lloc de costum, parem Alberic a per una part de la penya, la resta ens esper a la segona redona de Aielo de Malferit, d’ara en avant Aielo, “el poble de Nino Bravo, el museu de Nino Bravo”, en este poble tot a casi tot gira al voltant d’aquest cantant del anys 70, de veu potent i portentosa, una pèrdua irreparable, i la vida continua.

            Apleguem al poble, salutacions, com esteu, be i vosaltres?, la xarrada de costum, la primera, es compleix la llei de Murphy, “no trobe la motxilla, en el bar no estava, no las tret del cotxe, mare meua, segur que me la deixat en casa, l’aigua, el entrepà, tot l’important per a caminar”, ja tenim les primeres rialles “ no et preocupes, te donaré la mitat del meu, pren mig litre d’aigua, i no et preocupes que no el moriràs de fam”, gps en ma i a caminar, “per on va la senda?” a l’esquerra veiem una senda que puja cap a una creu, voregem el poble, per el costes del cementeri, tot esta tranquil, el soroll allunyat, passem el llavador del poble, que el tenim a l’esquerra,  el comentaris sobre el entrepà del company son per a tots el gustos, al menys esta content i sap que no patirà, “jo te puc donar una barreta i un glop de cafè, pots mullar-la així estarà millor, llàstima de bocata que te has deixat a casa”, passem la Porta del Carmen, i girem a l’esquerra, abaixem cap al riu Clariano, el creuem per el pont de l’Horta Vella, enfilem la pujada cap a l’Alt de la  Creu, de moment ben senyalitzada, marques, postes, indicadors, tot nou, fa pocs mesos que l’han marcada.

            Pugem por una senda de bon caminar, fa frescor, el sol esta present a l’esquerra el omnipresent Benicadell al front el Montcabrer, xino-xano cap amunt, escalons de fusta, ara de obra, poc a poc anem pujant, els tirs del caçadors se senten per tots el costes, esperem no trobar-ne cap, va fent calor, algun valent en manega curta, la resta amb xaquetes lleugeres, amunt sempre, apleguem a la creu i foto de grup, la maquina no falla, “com ha eixit? Perfecta , com sempre” Tots i totes amb el seu millor somriure.

            Deixem la creu i avant el carro, girem a la dreta i costera avall, escalons un altra vegada, anem cap al pont de l’Arca, no es un pont a l’ús, sinó una sèquia que bé de l’esquerra i creua el riu Clariano per dalt, ¿serà per a regar l’horta?, seguim avant una pujadeta amb cadenes per assegurar la costera, no es difícil, però se te que anar amb tots el sentits.

            Una baixada amb cable i tenim que creuar un barranquet i una altra cadena per a fer una pujadeta, a l’esquerra un pont tibetà, ben equipada esta la senda, per fer alguna aventureta. El que se ha deixat la motxilla, esta patint els comentaris de la resta dels companys. Altres comentaris que circulen son sobre el calcer, “ jo vullc que tinguen les soles de vibram, son les millors soles del mercat, segures en pedra seca, les meus son amb sola de contagrip, de moment funcionen, les meues espanyoles, son noves, a mi eixa marca en va canviar les soles de goma quant se degradaren, el cost 0”, apleguem al creuer i anem a vorer la cova Blanca, estem a un no res, la veiem i be, no molt fonda i sense historia, “tindrem que fer una ruta per Dos Aigües, per a vorer pintures rupestres, mes avant anem”, tornem arrere i ens dirigim a la cova de la Fos, una senda prou transitada i un poc esvarosa, la pedra solta, una trepadeta i allí estem, fotos i tornem, ¡ va fent-se hora d’esmorzar!, al cim, unes pujadetes i allí anem.

            Estem al Tambull de les Mentires, cada u tria pedra per assentar-se, “Eixen les olives, els cacaus, mes olives, la bota de vi, hui de Turis, compartim el entrepà, pren un tros, el meu es gran, els entrepans, el cafè el cognac, els pastissets de moniato (Boniato), les palmeres d’Hojaldre, el coquets, tot artesà”, les bromes continuen al voltant del entrepà perdut. Un poc de relax i a caminar, “ va che, que farem tard” seguim avall , la senda se fa ampla i pedregosa, a poc a poc anem baixant, “on ens portarà?”, els company de Canals comenta que podria organitzar un joc d’orientació, per dependre alguna cosa mes que ens pot ajudar en la muntanya, així quedem, Ens acostem a un polígon industrial que sembla abandonat, una xemeneia antiga se alça com un dit senyalador cap al cel, “arqueologia industrial pura i dura, protegida, abans les feien amb andamis i per dins “ trobem la finca “La Clariana”, un company l’ha visitat ja fa uns anys i tenia un xicotet zoo, ha segut de tot, sala de convits, magatzem de borra, de tot un poc.

            Girem a l’esquerra i entrem al riu Clariano, seguint la seua vora, tornem cap Aielo, la senda de argila s’acabat, i seguim per la vora d’assut, que porta l’aigua cap Aielo, obra artesana i antiga, el riu baixa roig, l’assut també, poden ser las aigües brutes d’alguna fabrica d’Ontinyent, l’assut també, dona angoixa vorer les aigües tan brutes, de tant en tant hi ha pilars d’obra apuntalant la muntanya, grossos i forts, mirem on posem els peus per no caure a la sèquia, segur que no portaria res de bo, apleguem al pont de l’Arca, ens reagrupem i avant seguint la vora del riu, un passeig agradable, el riu va sec a trossos, poca aigua que brolla del fons del riu, uns magraners a la dreta son temptadors seguim avant.

            Un llaurador treballant l’horta el saludem “ bon dia, ¡fa calor, així es, encara que de mati fa frescor, adéu anem al poble” la conversa curta, apleguem a la font d’Alla Baix, ens refresquem, la gent banyant-se, a l’ombra estem de meravella, anem a fer la foto de grup i apareix el llaurador, es refresca, i els bromistes diuen “ ara ve a per les magranes. Ens por fer una foto? Si, li prepare la maquina i ens en fa tres. Gracies, adéu.

            Seguim la senda cap al poble, una costera guapa, ara sabem per a que servia el assut, no para regar l’horta sinó per a una central hidroelèctrica, la gent es para, hi ha dos gossos rottweiler al mig del camí, els amos els criden i els tanquen, no ens fa gens de gracia vorer-los solts. Seguim avant i creuem un barranquet, ja estem al poble girem a la dreta i cap al cotxes, passem per davant del cementeri que ja esta apegat a les cases. Em gaudit d’una senda bona i bonica, els passos perillosos ben assegurats amb cadenes o cables d’acer, escalons ferms. Enhorabona a la gent que la treballat i senyalitzat.

18/10/2014 El Benicadell per el Regall (Canal)

            La Penya creix, hui som 14 i gos, som de diferents pobles a saber L’Alcudia, Canals, Alberic, Alzira i Carcaixent, gent de la Ribera Alta i de La Costera, a l’hora de sempre cafè i marxa, el dia promet calor, anem de disfresses, ja no sabem quina roba posar-nos, al final pantaló d’estiu desmontable i manega curta..

            Eixim cap Alberic per arreplegar a part de la penya, la gent de Canals ens espera al a la Casa on esta prevista l’eixida. Ens passem del desviament per anar a la Casa de Les Planises, apleguem fins a Rafol de Salem i tornem arrere, ara trobem el desviament correcte, cap amunt per la pista forestal molt deteriorada per el pas del temps, esta pitjor que l’ultima vegada que vinguérem. Al punt de reunió ens trobem als companys, salutacions i a caminar, la gent com sempre alegre comentant la festa de la setmana passada, alguns amb dentetes, les dones ja estan pensant en fer-ne un altra, ja borem, anem a fer previsions no molt allunyades, per si el temps canvia.

            Enfilem el PR-CV 213, girem a l’esquerra cap a la casa del vigilant, avancem uns 100 metres i la dreta, ara de baixà, i com ja sabem tots, “sí comencem baixant com serà la pujada”, la gent xarrant, este mes pendents de la baixada que dels comentaris, baixem per una pendent molt forta, de pedra solta alguns trossos altres per pedres, baixem seguint el instint i la pedra bruta de fang no hi ha senyals en la senda, alguns llocs esta complicat, els matolls van ver per apuntalar-se, xino-xano avall anem, la pendent mitja es del 18.4%. Apleguem al final de la baixada ara bé la canal, es mes curta que la pujada del Puig-Campana, i algú comenta que es mes dura, allà anem, sempre seguint la petjades en terra, no hi ha marques, impressionant cavallons de pedra a la dreta i a l’esquerra, crestes impressionants, el gps perd alguna volta la senyal; cadascú va a la d’ell, el primer km. la pendent es del 56.6% segon google earth, impressionant, la gent puja com pot, es molt dura, se te que pujar, comentaris pocs, en fer el primer collao, es fa hora d’esmorzar, com sempre de hui tres classes de vi, del Priorat, de Fontanars, un plaer, descansem, prenem cafè i timonet, i ara ve el segon collao espanta sols de mirar-lo, comenten que “jo tinc pendent de pujar el Puig-Campana, es mes llarg i la pendent mes lleugera diem, comenten que el deixaran para mes avant o no el faran”, part de la penya eixe repte el te mes que superat. A lo que anem el segon collao 36.4% de mitja, el cos va cansant-se, fa calor, hem passat de pantaló llarg al curt, anem amunt, a poc a poc, seguim una escorrentia plena de pedres, no te mal caminar, ara i adés busquem la pujada per la terra o pedra nueta, els matolls per sostindrem i el basto ajuda mol, es fatigós pujar. Sempre buscant llocs on apoyar-se.

            Final del segon collao, xarrem, cansats, calor veiem el tercer collao i la figuera del Benicadell, una espenta mes i ja estem, fotos per tots els costats, El Azafor, el Montacbrer, L’Aitana, El Comtat, el Montgo, Gaianes, L’orxa, Beniarres, el embassament de Beniarres, Agres, Bocairent, La Mariola, el Carrascar de La font Roja, Cocentaina i una punteta d’Alcoi, les vistes impressionants, molts comenten “hem passat per a hi?, tan prop estem de la serra?, la pujada aquella l’hem fet?” no es paren a gaudir del paisatge, hi ha boirines baixes, però no es podem impedir de vorer el cims, els barrancs, el últim collao es fa ràpid, en aplegar a beure uns glops d’aigua i a descansar, un pugen fins al punt geodèsic, altres a descansar, el gos membre de la penya fa amistat amb un altre i cosa curiosa no rinyen, es miren però no es toquen. El comentaris sobre el fruit de la figuera, ja el saben en japonès イチジク(chis) espere que la grafia en alfabet llatí estiga ben escrita. Foto de grup i avall, ara si que dona tems a xarrar, la serra esta concorrida, ¿que farem la propera setmana? Ja borem si podem anar a fer-ne una lleugera, de tant en tant hi a que donar-los descans estos cossos serrans. La baixada tranquil·la; gent puja gent que baixa; anem xarrant, “bona senda, així m’agrada”, “la setmana vinent fem-ne una lleugera”, “un altra setmana una curta i després dinar”, comentaris de tots el gustos. Deixem la nevera del Benicadell i anem avall cap a la Casa de Les Planisses. Estem finalitzant la senda ,proposem allargar-la un poc mes, i la resposta es ¡no!, ja en tenim prou per hui, l’hora es bona i ens dona temps a refrescar-nos, així fem, apleguem al cotxes, esgotem l’aigua, mengem fruita, i cap a casa, un paronet a Beniatjar, una Cerveza o dos, el membres nous s’interessen per les sendes a fer, canvien números de telèfon i e-mail per a convocar-los a les pròximes sendes. Ens acomiadem fins a la propera, alguns d’ells també venen a fer la Vintena edició de la “Senda l’Alcudia-Millars” enguany anirem per la senda de la Ceja. Un altra senda que hem gaudit, dura però bona. Benvinguts a la gent que per primera vegada ens han acompanyat, vos esperem per fer altres sendes.

11/10/2014 Cales de Benissa

            Hui en som 16 i el gos, a les 9 al lloc de costum, cafè i marxa, en encaminem cap a Benissa enclavat a la comarca de la Marina Alta, viatgem per autopista por no tindre que creuar el pobles de La Safor, en un dia amb molt de tràfic.

            Hui farem una senda familiar de recorregut per el litoral de municipi abans mencionat. Deixem les viandes i el vi a la casa llogada d’un membre de penya. En encaminem cap a l’oficina d’informació i turisme on comença la senda.

            Anem cap al nord del municipi, bufa una brisa molt agradable a la vora de la mar, de bon traçat i de bon caminar, ven senyalitzada amb molta informació en els panells explicatius sobre els penya-segats, les aus que viuen, les plantes etc. Anem xarrant alguna persona esclata cantant “mirando al mar soñe......”, “altre soc feliç amb la meua dona tant si bé a fer senderisme com si no pot vindre” eu diu per boca xicoteta, per si des cas s’entera. Que dir de la costa de penya-segats, de cales menudes, de platgetes improvisades en qualsevol racó de la costa que aprofita per a pebdrer el bany.

            Anem per la Cala Fustera, la primera en trobar-la, escalons de pujar suau, hi han persones “no caminants”, tenim paciència amb elles, així tornaran a fer un altra senda, a l’ombra dels pins fa goig parar-se a gaudir de les vistes, les gavines volant, els pins menejant-se al compàs de les brises marines que ens refresquen, fa calor algo anormal en aquesta època de l’any. Xarrem de tot un poc, de plantar advocats en substitució del cítrics, anem avant, la senda esta prou transitada, estrangers, del país, gaudint tots i totes del paisatge. La següent cala Pinets, recollida un tros de muntanya que acaba en un barranquet, bo per prendre el sol i banyar-se. Acollidora sense mes. Seguim la senda trazada per vora mar l’ombra del pins i el llevant ens refresca, de tanta a vorer el paisatge i el cartells, on expliquen la flora i la fauna dels llocs per on va la senda.

            La Cala Llobella, per a anar aquesta cala hi a que fer un poc de senderisme serio i baixar per un pas excavat a la roca toba de la zona, res de l’altre mon, en aplegar a ella també molt acollidora i menuda, a l’estiu estarà com a sardines, girem a l’esquerra i cap amunt, pareix que acaba la senda i no es veritat, una zona d’aparcament i la dreta, ens guiem per les baranes de fusta que en fan de guia, trobem gent coneguda, veïns del carrer quant érem menuts, “ bon dia, que feu per ací?, gaudint del pont, nosaltres en dia de descans i fent senderisme, jo te recorde, tu a mi no en sembla, fa molts anys que te he vist, al menys 30 o 40. Adéu”, seguim en direcció a la cala Advocat, voregem els penya-segats, anem per un bosc de pi mediterrani, un plaer, darrere una urbanització, possiblement d’estrangers, que vols sol i mes sol, nosaltres sol i platja, algo pedregosa i que mes mos dona, volem gaudir d’aquet clima privilegiat. S’acaba la senda de terra. Anem avall ja per senda de formigó, que serveis d’eixida al xalets de la zona.  

            Les àguiles de la Penya, esclaten ¡ xiringuito!, comencen les carreres, buscant la cerveza fresca, per a calmar la set, no hi a que pensar mal, es per hidratar-se, i recuperar les sals minerals que hem perdut a fer la senda. Refresquem a i tornem, es hora de fer el dinar, La volta es per un altre camí este d’asfalt, mes revirat, ens apropa a la carretera. Estem desfent lo que hem fet, amunt avall, seguim el cartellets, i tornem per un altre camí, deixem la cala Llobella a la nostra esquerra i tornem a la cala Pinets, entre urbanitzacions.

            Tornem a senda coneguda i fem camí cap a la cala Fustera, la veiem i el omnipresent Penyal d’Ifach, al fons, com vigilant de la costa, erecte, sense perdre la com postura, a hi esta ell. En un no res apleguem a la oficina d’informació i donem per acabada la senda, no es familiar com pensàvem, però bé, la poden fer gent no molt en forma, sense presa i descansant. I mentres gaudir de la mar.

04/10/2014 Senda de La Barcella (Salem)

            Hui som 9, matinet i sense cafè, la puntualitat primer, en encaminem cap a la Vall d’Albaida, on sempre queden racons i sendes per descobrir, anem al poble de Salem, no hi a que confondre’l amb el poble del mateix nom al EE.UU., famós per les seus bruixes. La guia de carreteres ens envia creuant per la travessa, nosaltres anirem per bona carretera, direcció Albacete, Túnel de l’Olleria, després cap a Gandia i ens eixirem per Castello de Rugat, o com diu la gent major Castello de Les Xerres. Unes gotes de pluja fan dubtar algun membre de la Penya, “ a esmorzar al bar si plou”.

            Afortunadament deixa de ploure, i poc a poc va guanyant el sol, encara que hi ha boirines matineres.

            Deixem el cotxes al poble i el primers moments dubte, el gps no a tina, algú esta trastocant els satèl·lits, al fina bona senyal, i fer la senda de la Barcella, anem per dins del poble, buscant les afores, i per un carrer estret i de nom “L’Estret”, eixim a camp obert i trobem una font i el llavador del poble, a la dreta la figura imponent i impressionat del Benicadell, cim mític de la Comunitat, línia divisòria entre Alacant i Valencia, 6 vegades e pujat al seua cim, la primera des-de Beniatjar, tres des-de la Casa de Les Planisses, una des-de Gaianes i l’ultima des-de Adzaneta d’Albaida, val la pena pujar al cim i gaudir de les vistes.

            El nom de Benicadell (beni fills de) es d’origen morisc, el Cid quant va recórrer a questos paratges l’anomena Penya Cadiella, a nosaltres sempre ens quedarà el nom de Benicadell.

            Xarra que xarra, anem amunt el dia bo, comencem passant per el costat de la planta embotelladora de “Font Salem”, es propietat al grup comercial “Dam”, seguim avant per camins de terra, i en el que alguns trossos son de ciment, passem a la terra i de sobte a la senda pura i dura, entre el kilòmetres 2 i 3, hi ha un desnivell mig del 13%.

            Caminem a buscar la font de la Barcella, fem uns glops d’aigua i agarrem la senda que va pujant poc a poc cap a la pista, conreus abandonats, no de ara si no de temps allunyats, a la dreta tenim el barranc de les coves, aguaitem i en efecte pareix un formatge de gruyer, entre bancal i bancal la senda va fent zig-zag. Ens parem en una casa ruïnes, que en cas de pluja no estaria gens mal per a refugiar-se de les tempestes.

            Seguim avant i girem a l’esquerra, ara per camí de terra, el gos com sempre carrera amunt, carrera avall, els crits se senten, el gos a la d’ell. La senda esta ben marcada, de tan en quant algun fites de fusta amb les marques verd i blanques de SL, en els creuers senyal explicatives, deixem a la dreta el desvio al Mirador de la Foia i anem cap al castell i cava de la Barcella, son 10 minuts, es prompte per esmorzar, en un no res estem a la cava de la Barcella, a la dreta tenim el castell, no pujem ja que no veiem senda transitable.

            La cava es impressionant, al cartel ens conta la seua construcció i qui eren el seus amos, i Alcoi; que negociaven la construcció i l’explotació amb famílies de Salem.

            Al peus tenim el poble de l’Orxa, tap per les boirines, veiem a l’esquerra el cim de l’Azafor, i enfront l’Aitana, fem fotos i tornem arrere cap a l’altra cava; es fa hora d’esmorzar, tornem al encreuament i girem a l’esquerra, 10 minuts per a la cava del Paller, en un no res estim allí, les vistes impressionants, El Benicadell, El Montcabrer,  el poble de Beniarres i el seu embassament, en fi El Comtat al nostres peus.

            A esmorzar de bona gana, el vi, el cafè, les pastes, els dolços en general. No tenim presa, el camí de tornada es el mateix de que el d’anada, es curiosa una foto que ens parla de un tros de l’historia, dos francesos que treballaven de nevaters o millor dit carrejant neu premsada. La migració del humans es no te límits. Abans eren ells, ara som nosaltres.

            Gaudim de les vistes i com no del Benicadell, dels presents sol hi a un que ha pujat, però pujarà, mirem l’espina de la muntanya i veiem la canal, es transitable i no descartem pujar, mes be prompte que tard.

            Desfem el camí i anem cap al poble, xarrant, callats, la baixada bona no tenim gens de presa, foto per a si foto per allà, la terra esta farcida d’aigua, les pluges han segut beneficioses, prompte apleguem al primer desvio, caminem cap al segon, la ment distreta, no tenim que mirar on posem el peus, segon desviament i a la dreta, deixem la casa en ruïnes, i anem cap al bancals, deixem de vorer el cim a passem a vorer el barrancs, en un no res apleguem a la font de La Barcella, ens refresquem i a seguir, a un centenar de mestres un company torna arrere buscant les ulleres, baixem el ritme, parlem de la ment i el seus poders no ben sempre aprofitats, una qüestió a debat i molt interesant en els temps que corren, el estrès al que estem sotmesos; la faena, el jornal, les mil i una cosa que ens fa anar de cap. Recorde  un programa de la tele que dia que un geni com Albert Einstein, sols aprofitava el 10% de la capacitat del seu cervell i que una persona normal menys de 1%. Quant recorreguem les sendes ens oblidem de de tots el mals de cap diaris. No hi a res com bona companyia i acabar cansat. Al menys per unes hores deixem el problemes de costat.

            Tornem al poble i un veí ens diu com pujar per un carrer mes pla i no tan empinat. Hem gaudit de una bona senda, relaxada i no fatigosa. Una bona cervesa i a casa. La setmana vinent deu dirà lo que farem, però segur que en farem un altra, millor o pitjor, però senda serà.

27/09/2014 Les 3 valls (Casella-Valldigna-Barraca d'Aigues Vives)

            Hui som 6, mes mati de lo normal, tenim nova companya de camí benvinguda a la Penya. Cafè i marxa, en encaminem cap a la Vall de la Casella al terme d’Alzira, per fer una circular de almenys 24 km., les prediccions del temps últimament no son certes, anem a vorer si el homes dels temps s’han equivocat. Les prediccions son de pluja, segons uns i variable i algun plugim segons altres.

            Les primeres estreles al cel, núvols pocs, ens posem a caminar fosc, no portem llanternes ni frontals, hem decidit començar per la pista forestal i no per el barranc de la Casella, estarà tot mullat.

Anem comentat que ens falta PENYA, les excuses de costum “estic cansat després del viatge” “ el temps insegur” altres no han obert la boca, pensem que després de 24 km. hem garbellat i sols han quedat “els cigrons de kilo”, la resta al fem.

            Els primer kilòmetres de bon caminar en una hora i ¼, estem al Pla del Barber, hi ha boirines matineres i el cel clar i ras. No se podem fer fotos de la Ribera, el Pla espectacular la tardor, el xops groguencs, no parem, anem per la travessa cap a la baixada per la pedrera cap a la redona de Simat, la recompensa bona després de les pujades curtes i intenses de la pista forestal, ve la recompensa de la baixada, anem avall, deixem a la dreta la senda a les Agulles, comencem a vorer BTT pujant al Pla, ¡animo, que falta poc!, anem avall seguint un PR, asfalt pur i dur, les bicis baixen com a dimonis, les rodes grunyen, anem atents a la soroll que en avisa de la seua baixada, un grup darrere de l’altre.

            Apleguem a la redona de Simat i creuem per el mig, rodar-la por ser perillós, el tràfic intens, per l’esquerra anem cap a Simat buscant del desviament cap al seguen tram de senda. Girem a la dret per un caminal de terra, la xemeneia ens servei de referencia. Hora d’esmorzar. Pebreres, olives, vi en got, i després la bota, de postres coca de carabassa, rollets d’anís o anís en forma de rollets, i estreles que s’anomenen “noruegues”, hem recuperat les forces i seguim, en un no res apleguem a la trinxera del trenet Carcaixent-Dènia, traçat també del GR-236 o Ruta dels Monestirs el feren servir per a portar taronges de Carcaixent fins al port de Dènia per exportar, mitjançant vaixell a l’estranger, d’això fa molt anys, la conversa agradable les xiques xarren per els colzes i el company anima la conversa amb el seus chistes i xarrades. “ Ja fa temps que nom te e vist, estàs mes gros”,¿ i tu no te has mirat el espill! Això val per al dos sexes, les rialles ressonen per el camins.

            Deixem la vieta i anem cap a l’esquerra, el pas esta tallat per finques particulars, alguns demanaren el dret de reversió? Quant va deixar de passar el trenet, no eu sabem, passem per camps de caquis, ja pinten, el fruits grossos, els plantons son joves, fan goix, continuem i a poc a poc anem a la dreta cap a la Barraca d’Aigües Vives, tornem a caminar per la vieta, fem un paronet a l’ombra del baixador del trenet, algú esclata un crit molt fort, diu “ que es per eliminar el estrès”, en fi trenca la monotonia del descans.

            Uns glops d’aigua, uns fruits secs i seguim, creuem pa carretera per baix del pont, girem a l’esquerra i tornem a xafar la vieta, en equivoquem i anem massa a la dreta, rectifiquem i tornem a la senda, en aplegar a la Barraca girem a la dreta seguint les marques blanquí-roges del GR que ens portaran al anomenat Pas del Llop, que abans es fe a servir per anar els mendicants de monestir en monestir. Afortunadament han recuperat les sendes velles, per que el caminants, senderistes, ciclistes puguen gaudir de l’historia i la natura. A poc a poc anem apropam-nos al Pas del Llop, i en servirà per a travessar la serra divideix la Vall de la Casella de La Vall de la Barraca d’Aigües Vives.

            Es el únic obstacle digne de menció ja que es curt i intens, anem bé de temps, un paronet per fer uns glops d’aigua, tenim gent desentrenada, per en ganes de caminar, una d’elles esta preparant-se per fer el “Cami de Sant Jaume”, li comentem els que el coneixen que ara que ha fet casi 24 km, port aguantar molt bé una etapa, sols hi ha que practicar mes. Pugem per la senda a poc a poc fins a creuar la serra per lo dit pas, el terreny humit i esgarrifós, la baixada es fa lenta, esta esvarosa per les fulles de la coscolla i per la humitat de l’ombriu, anem mirant on posem els peus, algun esvaro que altre, però res de res, ningú es lesiona, ¡falta de practica diuen!, ¡mes gimnàs! En fí estem acabant el camí, pugem, baixem “ es un tobogan”, trobem la font Nova, i com altres del terme esta seca, no xorra ni gota, trobem els cotxes i final de l’etapa.

            Hem recorregut 24,030 km., no ha plogut ni gota, el sol brilla, al fons el núvols de tronada, però ara fa sol, calor, humitat, ha segut un plaer. ¡El que se no arrisca no triomfa!. Els companys que han excusat la seua presencia, estaran mossegant-se les ungles, hem gaudit de un dia perfecte. ¡ I no ha fet falta casco per el granissos!.

20/09/2014 Senda per Llutxent

            Hui som 5, ha fallat la cadena de comunicació, el últim aplegat per els pels, coms sempre cafè i marxa, anem cap a Llutxent, apretats “ no trobe el cinturó, el tinc a l’anca, trau-me el colze de l’ull” unes quantes rialles per animar el mati, i allà anem, el viatge es fa curt, les xiques brillen per la seua absència, el seu silenci es atronador.

            Deixem el cotxe dins del poble i enfilem la pujada per el calvari cap al convent de Sant Domenech, el dia bo, de moment no fa calor, el camí empedrat, trobem un pou amb una fonteta i te aigua, no hi a cap de cartell, amunt el principi es acollidor en un no res estem dalt, ens fem una foto en la garrofera, arbre gran, apuntalat per pilarets de rajola, del 4, les vistes impressionants, el Benicadell, el cim del Azafor i la Vall d’Albaida en tota la seua amplitud. El capdavanter ens despista, ha vist un ametler i vol menjar-ne , el seguim, “che que per ahi no es” les ametles estan amargues, tornem arrere i mengem unes figues, dolces com la mel, per a compensar el mal sabor de boca.

            Tornem arrere per anar al castell de Xio, anem un tros per el GR-236 o dels Monestirs, que connecta Gandia amb Alzira, seguint el Monestirs de San Jeroni de Cotalba en Alfahuir, Sant Domenech en Llutxent, Santa Maria de la Valldigna a Simat de la Valldigna, Aigües Vives a la Barraca de Aigües vives en terme de Carcaixent, i el de la Murta a la vall de mateix nom al terme d’Alzira. Veiem dos forns de calç, un d’ells ven conservat, el l’altre estan restaurant-lo.

            El castell de Xio, esta en ruïnes i conserva les sues les defenses fermes i poc deteriorades, l’aljub ple de matolls, els seus murs no son de pedra treballada sinó de morter, se poden vorer les juntes i la forma rectangular del “prefabricat” en el que el van fer els moros, abans de ocupar-lo els cristians, que acompanyaven a Jaume I.

            Deixem el GR-236 i seguim avant cap al camí del Rafal, hem passat de camí de terra a l’asfalt, de moment no fa calor, alguna gota es desprèn del núvols, i no mata ni la pols, seguim avant, trobem les “Cases del Rafal”, pereix un antiga alqueria habitada asta no fa molts anys, conserva un forn de pa ben conservat, en encaminem a la font de l’alqueria, esta seca, la sequera esta fotent moltes fonts on abeuren els animals, esmorzem de bona gana, pebreres en samorra, pastes, fruits secs, un plaer, la bota de vi, i com diu un company “eren el pastor i el gos i la bota no parava”.

            Tenim company de senda.  Un gos perdut, jove, no sabem si esta abandonat, porta collar i esmorza amb nosaltres, continuem avant, ara esta la típica senda trencacames; pujar, baixar, girar, ara a la dreta, ara a l’esquerra; gps en ma per no despistar-nos.

            La senda plena de encreuaments, ens orientem per el castell Xio, i el convent, ja que a l’esquerra esta el poble, creuem barrancs, camins, sendes, al final volent acurtar la senda girem a la dreta i uns obrer ens diuen “per ahi no, anireu a la carretera de Pinet, d’on sou? pregunten, d’Alzira, l’Alcudia i Carcaixent contestem, ¡esteu lluny de casa!, ¡ve pluja!, no passa res ¡volem pluja!, ells segur que no, estan posant les teules de una casa nova”, seguim avant per un barranquet o millor dit una escorrentia que ens porta a una de les fonts del poble, veiem el escarabat verd, ens banyem la cara, uns glops d’aigua, i s’acaba la senda. Un altra al terme de Llutxent, a poc a poc anem coneixent els nostres pobles i les seues sendes.

30/08/2014 El Portet de Beniganim

            Hui son 6, tenim dos convidats, a les 7 fem marxa cap al Portet de Benigànim, on recorrerem la senda, la coneixem, i segur que podem tindre alguna “surprise”, el segon vehicle com sempre va despistat, ja el vam perdre un dia i hui no serà menys, bon xic i de bones costums, el whatsap soluciona el problema, un control d’alcoholemia , con tenim cara de bons xics ens deixen passar. La senda a recórrer es per les serres que separen les comarques de La Vall d’Albaida i La Costera, la hem recorregut casi tota, El Buixcarro, La serra de Quatretonda, la senda Andalusa, El Portet de Lluçia, un mon de sendes.

            Camí de Xàtiva, le deixem a la dreta, creuem Genovés i en un no res estem al Portet, aparquem el cotxes, i a caminar, la primera en el front, baixem per la carretera i no per la senda que ens marca el aparell, i com sempre tot te solució, girem a la dreta mirant si be algun cotxe i trobem la senda i com sempre cap amunt, no es dificultosa però sí empinada, camí conegut que baixa del Pla de Benavent i enllaça baix en la carretera en l’Andalusa, la pendent es el 16%, esgarrifosa però de bon caminar, els comentaris “la coneixem, sempre l’hem fet de baixada es la primera vegada de pujada”, el dia nuvolós, calor i humitat, la samarreta mujada, i xorrant, coronem el pla i la baixada cap a la font de Miralles, esta seca es la segona volta que la veiem i sempre esta igual, ¡seca!, seguim avant, ara senda desconeguda, passem de senda neta apta per a falda i de colp, la cosa es posa agra, argilagues, coscolla i demes matolls, “¿ cossí no dies que era bona?”, “aprofita per a depilar-te les cames”, “esta nit te poses leotards i no cal lluir les cames”, la baixada dura amb una pendent de mes de 16%.

            La baixada lenta amb molta precaució, no podem fallar, una equivocació pot ser fatal, una culada, caure de cap. Tardem prou en baixar, i al final esta el premi, ¡ un barranc! Tranquil,  de bon caminar, amb pendents suaus i cap amunt, tornem cap al “Raco Tancat”, el dia continua nuvolós i sense pluja, els homens del temps l’han errat, no se sent ni un tro, amunt sense parar, pujadetes i baixadetes continues, un trencacames, es fa hora d’esmorzar, el lloc que triem es impossible al costat d’una pedrera i camp ple de fem, segui avant buscant un lloc millor, el trobem i al bocata.

            Tenim bota nova a joc amb la natura ¡es de camuflatge! El vi bé de mol lluny, ni mes ni menys de un poble anomenat Icod de Los Vinós a l’illa de Tenerife, suau, de bon paladar, un puntet dolç, molt al fons, que dir una meravella, eu sentim molt per els companys i companyes que no han vingut, el vi es irrepetible.

            Tornem unes passes arrere i cap amunt, la pendent bona, del 15 %, fa calor humit, l’aigua la consumim sense parar, la necessitem per no deshidratar-nos, hui poques fotos, el dia no acompanya, els núvol baixos, no deixen vorer els cims del Benicadell i del Montcabrer, apleguem a l’Alt de l’Hedra i el deixem de costat, estem a prop del fi de la senda, veiem a la dreta la Costera i a l’esquerra la Vall d’Albaida, el embassament de Bellús esta desdibuixat per les boirines, la senda de l’Ermita de la Solana, camins que ens recorden la rialles i les bromes dels companys i companyes, els bons moments passats a l’ombra d’un arbre, sentats en un banc improvisat, una font al mig del camí per a refrescar-nos. Un dia bo.