Hui som 6, com sempre cafè i marxa,
hui anem a recórrer una senda per la Canal de navarrès, concretament farem
l’eixida des-de el poble de Navarrès, fa fresca de mati i el dia amaneix clar i
bo, segur que acabem llevam-nos roba, el començament asfalt, seguim les
indicacions del GPS, fins a trobar el primer pal indicador de la ruta, de
moment anem be i a bon ritme, anem cap a munt com sempre a bon ritme i xarrant
per el colzes, “ la silenciosa” ha recuperat la veu, res d’importància, de
pujada suau anem amunt per una senda de bon caminar, sinuosa i ben senyalitzada
amb marques blanques i grogues, passem de senda a pista de terra, molts
companys han aprofitat el pont de 4 dies per fer turisme o visitat a la família
que esta treballant fora, ací estem com sempre els impenitents de les sendes.
El capdavanter com sempre donant-li
algun crit per fer al canvi de sentit, sembla que la senda de hui serà bona, el
ritme rapit ja que la amplària de la pista es bona i en permet anar ample i
xarrar.
Els joves que no volen fer estudis
superiors es deriven cap a la formació professional que té millor eixida que
les carreres o llicenciatures, i hi ha molts casos que acaben fent alguna
llicenciatura, caldria millorar la FP, abans quant algú no volia fer estudis
superiors li dien que era un “burro”, hui les coses han canviat.
Xarra que te xarra hem perdut la
senda a l’esquerra que porta a la “Cruz de la Ceja”, comprovat el aparell veiem
que ens porta al mateix lloca la dreta tenim el terme de Quesa i unes vistes
perfectes de la presa d’Escalona, en aplegar al creuer girem a la dreta cap a
la “Cruz de la Ceja”, un centenar de metres i desil·lusió , ni hi ha creu, un
company comentava que després de pujar totes les creus de la contorna una mes
ens feia il·lusió fer-li una foto, però res de res, es un punt geodèsic. Foto de
rigor i a caminar.
Va fent-se hora d’esmorzar, seguim
avant buscant un lloc que al menys estiga al sol, recordem una senda que després
de caminar un bon tros pararem en un pedregal i a un centenar de metres teníem bancs
i taula,¡ que anem a fer, la paciència sempre te premi!. Apleguem a un lloc al
sol, un banc llarg perfecte per parar a menjar un entrepà, uns glops de vi,
fruita i dolç, acompanyat de timonet, gaudim de les viandes, i a caminar. El
ritme fort, a una mitja de 4 km/h., passem per davant d’un garrofer de tronc
vell, al menys te un diàmetre de 1 metre o mes, fan falta al menys dos persones
per abraçar-lo. El paisatge molt bonic, camps d’oliveres, de garrofers, llàstima
de no anar mes alts, podríem un trencadís de colors. Apleguem a una casa
enderrocada i en crida l’atenció que ha caigut el sostre, però les parets i les
entrades estan en perfecte estat, les entrades estan formades per uns arcs de
mig punt, pareguts al arcs gòtics, fets de pedra seca i una poca argamassa.
Com sempre els fills apareixen en la
conversa, anhelen la independència dels pares, però tenen molt difícil aconseguir-la,
la realitat es un altra, la vida que els espera serà dura, la premsa di un uns
50.000 joves han emigrat, per buscar un futur, si no els donem una oportunitat,
¿quantes ments privilegiades perdrem?.
Veiem una llacuna a un costat del camí,
natural i mig plena d’aigua, la terra deu de ser impermeable, ja que fa uns
dies que no plou i la sequera esta per tots els llocs. Anem per asfalt els
llauradors estan esporgant les oliveres, i de tant en tant el fum fa acte de
presencia, passen els cotxes i saluden alçant la ma ¡adéu!, nosaltres contestem
amb un moviment de cap.
Anem per asfalt, tenim que girar a l’esquerra,
el camí esta senyalitzat per dos cànters de llet damunt de caragol d’Arquímedes,
fusell o caragol sense fi. Per la vorera de l’esquerra va la senda, fem un
paronet, una companya s’ha deixat els bastons en un alt que hem fet, va a per
ells rapida com una centella, els te molta estima, foto de grup i a baixar, la
senda esta negra, no sabem que pot ser i descobrim el misteri hi ha uns
redolins d’espart posats a assecar, “morques” son la substancia obscura que hi
ha a la senda, es molt contaminant per als aqüífers, han fet oli cassola, també
veiem unes moles de pedra.
Uns cartells ens indiquen “bajada
pronunciada” anem amb precaució, es curta però esgarrifosa, en aplegar baix un camí
de terra ens espera a l’esquerra, un xalet a l’esquerra que pareix una mansió,
te tres altures i molt ample, anem cap a “Playamonte” una zona plena de segones
residencies, i un llac on en estiu fa uns anys es podia prendre el bany, ara
esta prohibit nadar, les aigües estan estancades i no circulen, el lloc no es
ta mal. Un indicador del GR, ens fa girar a la dreta ja estem a prop del poble,
passem per una xopera i ens guia una sèquia de rec. Seguim a bon ritme, el
final es d’asfalt, busquem els cotxes. ¿ On anem la pròxima senda? ¡ A Famorca
!, ¡ pujarem la Mallada del Llop i baixarem per la Canal!. Ens acomiadem i a
casa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario