21/02/2015 La Catedral del senderisme

            Hui som 16, després de la senda tenim dinar de germanor, cafè i marxa, hui som puntuals, anem camí de La Vall de Laguart, a la Marina Alta en la província d’Alacant.

            El nom de Laguart, com no es d’origen morisc "Al-Agwar", que significa Les Coves. Aquest municipi esta compost per quatre municipis: Benimaurell o Poble de Dalt, Fleix o Poble d’Enmig, Campell o Poble de Baix i Fontilles on esta el sanatori de leprosos.

            Abans de comentar la senda, una poca historia no ens vindrà mal, allà va:

            La història cristiana de Vall de Laguar comença al segle XIII, baix la figura llegendària Al – Azraq o el Blavet. Aquest senyor va prendre les armes contra els atacs de la Corona d'Aragó; insurrecció que va ser un gran obstacle per a les conquestes de l'aragonès rei Jaime I. Arribada les tropes de Jaume I a les portes del seu domini, Al - Azraq signava un tractat, pel qual es va acordar una treva de tres anys i el vassallatge al rei aragonès. A la tardor de 1247 Al - Azraq va trencar la treva perquè les tropes cristianes premia els territoris del seu senyoriu, però la revolta va ser seguit per deu anys d'exili. El 1276 va dirigir novament una gran revolta, el seu fill Alfonso finalitzarà la rebel·lió entre 1277 i 1278. després de la pacificació de les muntanyes de la Marina, això va ser dividit entre els senyors Jaume I. Després de uns quants anys. a causa de la persecució per part de l'església catòlica, els moros rebels més elevat dels esperits d'altres moriscs més dòcils i profanada la església de Santa Ana. A causa de totes aquestes pertorbacions, l'emperador Carlos em va dictar el decret que va obligar tots els moriscs haurà de ser batejada. Molts d'ells no deixar aquestes terres i perdre la seva propietat, es van veure obligats a fer-ho, que va portar a més malestar. Aquest fet va obligar Felipe II, com una mesura preventiva que, per sorpresa, es van desarmar tots els moros de totes les ciutats i pobles de Valencia. El seu fill, Felipe III, escoltar les reivindicacions dels cristians sobre els abusos i sacrileges i indisciplina dels moros, emès el famós decret d'expulsió. Per cert, es debilita els territoris de la Corona d'Aragó i la seva influència en la cort, potenciació de Castella. Vall de Laguar era l'últim baluard de la revolta morisca valencià. El novembre de 1609, la seva debilitat abans que es va rendir i van ser definitivament expulsat i portat al nord d'Àfrica. En Juny 14, 1611, Vall de Laguar va ser repoblada  per llauradors provinents de l'illa de Mallorca, descendents dels antics pobladors catalans de les illes.

            La senda que anem a recórrer es obra dels moriscos, preparat per anar a les Juvees de Baix, a la d’Enmig i a la de Dalt, dona accés als camps abancalats, on encara hi ha plantats i abandonats, ametlers, garrofers i oliveres, alguns s’han modernitzat i en estos temps tenen cirerers, i les antigues cases de les Juvees s’han modernitzat i ara son cases rurals on passar un dies de tranquil·litat.

            Per alguns esta es la primera senda dels Escalons, per altres la segona, per altres la cinquena, que tindrà de màgica que la repetim una i altra vegada. Un company proposa fer-la en sentit contrari al habitual. L’eixida la fem del pàrquing de Benimaurell cap a la font del Oblits, on entrem en la senda, xarrem per el camí tenim una nova incorporació ¡ benvinguda!, alguns retornen després de uns mesos d’absència. La previsions de pluja han espantat a una companya, tots i totes anem preparats, impermeable, capes d’aigua, tot un arsenal per no mullar-nos. Després de la pujada entre en la senda a l’altura de la font dels Oblits, entre camps de ametlers en flor, comencem una nova aventura, no per mes coneguda no deixa de ser nova, xarrem “ el moros van fer esta senda o camí per anar al camps de cultiu amb matxo o asses o rucs, en total son tres pujades i tres baixades, no tenen cap de dificultat, sols cansansí i el bessons ressentit”, ara anem de baixada, suau i en zig-zag, xarrem al la nova incorporació ¿com va? bé, la gent es preocupa, encara no sabem el seu nivell i per el estreno en la penya no esta gens mal, una senda mítica per començar.

             El dia gris de tant en tant un plugim de res, fa un vent molest, però s’agreix, anem baixant i fas un poc de “guia” ¡ mira per on va la senda, tot escalons, obra de moros!, se baixa sense presses, però sense parar, no es fa pesada, ¿ tindrà raó el guia de hui?, el grup capdavanter com sempre tirant, gaudeixen de del paisatge quant veuen les fotos, no paren, apleguem al final de la primera baixada, ¡ha segut suau!, travessem el barranc del Tort, i en encaminem cap a les Juvees de Dalt, ara de pujada, apareixen les primeres margarites a les vores de la senda, algunes falagueres, la primavera s’acosta.

            En zig-zag com no, anem estirant-nos, ara es queda u darrere, ara un altre, lo que dona peu a conversa variada, en parelles, de quatre en quatre, en un temps que pareix curt, la primera pujada s’acaba estem a les Juvees del Poble de Dalt, un pou al costat del encreuament, i avall, a per la segona baixada, en que de darrere fent fotos, i la gent no para, els perd de vista, però la senda es coneguda, hui anem lleugers de pes a les motxilles, lo justet per esmorzar, a poc a poc se baixa, les pedres un poc esvaroses per els plugims que fa de tard en tard, res ni mullar el cap, recupere a una parella de rezagats i xarrem, ¡ a la dreta l’entrada al barranc de l’infern, sí eixe en el cada any mor algú, i tants rescat de gent que es queda ahillada per les pujades repentinés del cabdal del barranc, veiem als companys al fons del barranc, a crits ¿esmorzem? ¡ací baix!, uns minuts mes i ja estem a final de la segona baixada.

            Estem al barranc de l’Infern, a uns centenar de metres del primer ràpel, apareixen els entrepans, fruita,  la bota de vi, i poc mes, anem lleugers de pes, un timonet i coquets, regats amb un poc de orujo d’herbes, ràpid anem be de temps i anem a vorer el barranc, pedres llises treballades per l’aigua al llarg dels anys, impressiona el seu nom, la caiguda, les coses que giren al voltant del barranc, una ullada i tornem a per la segona pujada. Xino-xano cap amunt la senda no esta gens mal, al final opinarem del trajecte nou, de sobte trobem gent de la Ribera, en concret de la penya “Baladre”, un conegut entre el ells,  la resta de vista ¿que feu? ¡a passejar! hui al reves, ¡nosaltres la fem tradicional! Ens veiem adeu, parem a la font del Reïnós beure uns glops d’aigua, fotos i seguim cap a les Juvees d’Enmig, la senda puja a poc a poc, mes suau que baixar-la, no es fa pesada, trobem a gent baixant, s’escolten comentaris “ de dificultad media-alta”, son castellans ¡ bon dia !, ¡ Buenos dies! Avant anem, un riu de gent, de tota edat, alguns pareix que van de passeig, no saben en cara com les gasta la senda, abans ‘aplegar a les Juvees, un camp de ametlers que ens sembla sembrat de margarides un paisatge impressionant, val la pena parar-se per fer unes fotos, avant i estem la creuer, a l’esquerra cap a la Vall d’Ebo a la dreta cap a la Juvea de Baix, esta indicat amb postes, així i tot la gent pregunta, ¡ en llegar al poste a la izquierda! Ara de baixada en aplegar a pou de la Juvea, uns glops d’aigua del pou ens refresca, la bomba funciona, no hem trobat res a faltar o destrossat.

            Xarrem dels antic habitants de la zona i ix a relluir els poetes moriscos de la ribera, quant descrivien el plaer de fer uns glops de vi, mentre es relaxaven desprès de un dia de treball, un dels mes famosos i conegut a tot el Al-Andalus ibn Jafadja o també conegut com “El jardiner”, la conversa es fa agradable, anècdotes del descobriment del antics habitants de estes terres a traves d’un treball històric fet per als fills

                        Cuántas noches contigo, deliciosas,

                         vino en el mismo cáliz yo bebía,

                         y nuestro hablar suave parecía el susurro del céfiro en las rosas.

            Xarrant anem avall, escaló darrere d’escaló, anècdotes, quant ens referim a obres i diguem “de moros”. Uns crits als company que ja estan al riu Girona, sec i pedregós ¡ al Forat ens farem la foto de grup!, anem baixant, davant la cascada seca, fa goig vorer-la quant l’aigua cau després de les plujes. Trobem a una parella ¿ Cuanto llevais de recorrido? Cuatro horas, meneja el cap i mira al home, ¡se nos ara de noche!, seguim avant, revoltes i mes revoltes, el riu nu d’aigua i forrat de pedres blanques com el gesmil. Toquem fons i amunt l’ultima pujada, amb una pendent del 23%, es fatigosa, el forat esta ahi, amunt sempre, en aplegar la foto de rigor, i avant anem cap a la carretera que ens portarà a Benimaurell, el gps es torna boig, perd la senyal, el track es trenca, hi ha que reiniciar el aparell, i avant anem, de pujada com sempre, esta senda la comencem pujant i l’acabem pujant.

            Trobem als de la penya “Baladre” ¿ el guia que fa darrere? ¡Replegar al rezagats! un camp d’ametlers ple de flors ¡nevat pareix!, Benimaurell a la vista, unes fotos al camp, mes avant la font de 2 xorros i brolla sense parar, va a parar al llavador, ja en desús , per en prefecte estat, “abans les dones que tenien que llavar la roba i desprès pujar amunt la costera, no seria gens agradable”, estem al poble i ens espera el dinar, apareixen els companys i companyes, que no han vingut a fer la senda, i sí al dinar, alguns tenen excusa plausible, altres sense comentari. Al final no ha plogut gens ni miqueta, algun plugim sense importància. Tornarem un altra vegada.

14/02/2015 Les 4 caves de La Mariola

            Hui som 13, i anirem ajuntam-nos al llarg del mati, com sempre cafè i marxa, anem cap al poble d’Agres a la comarca del Comtat, al peu de la serra Mariola.

            La serra Mariola es un massís muntanyós a la provincia d’alacant, compta amb gran varietat de paisatge, les fonts de la serra alimenten el rius Vinalopó, Serpis, Barxell, etc. Aquesta serra es molt coneguda per les seues plantes medicinals i aromàtiques, i per un dels paratges mes coneguts com es un bosc de Teixos (Taxus bacata) el mes meridional d’Europa.

            El guia de hui inicia la ruta des-de el convent, esta dalt del poble, ruta senzilla i no complicada ensn diuen. Allà anem cosa rara avall, la sorpresa seguir que la tenim en algun lloc, hui dia de carnestoltes, apareix la gent amb molta voluntat un poc disfressada, un indi, una catwoman, un cordovès, un bucaner, una indià, una vaquera, en fi un poc de tot, alguns companys i companyes han excusat la seua presencia per raons d’agenda.

            Al principi de baixada cap al poble i enseguida be la sorpresa la pujada cap al refugi del Moli Mato, caminem preguntat per el estat de salut del coneguts, i milloren ens diuen, anem amunt a poc a poc, les femines del grup xarrant per el colzes, nosaltres també no podíem ser menys. El Moli Mato de fusta, amb una àrea recreativa de trellat, a l’estiu se pot sopar a la fresca o dormir.

            Pugem cap amunt per un bosc dens de pis i matoll baix, a la dreta queda la serra d’Agullent i la plana d’Agres, un trencaclosques de cultius variats, vinya, cereal, pomeres, ametlers, una simfonia de colors, amunt com sempre, “tot lo que baixa, puja”, xarrem de les experiències d’un company com mestre d’educació física, que vol ensenyar als seus alumnes l’experiència de les persones amb deficiència visual o cecs, jugant a pilota amb el ulls tapats per una vena negra o opaca, eix el comentari que tenim a la Comunitat Valenciana a un campió del mon de tenis per a cecs, celebrat fa uns dies al Japó, diu que com a experiència per als seus alumnes pot ser molt interessant, per fer-los vorer que una minusvàlua no es impediment per practicar esports, i viure la vida.

            Girem la vista enrere esperant al ressagat, el grup capdavanter hui te presa, anem amunt a poc a poc, ens reagrupem i seguim, el indi fa de guia, el grup capdavanter va a la seua i anem perdent-los de vista, una corba darrere d’altra corba, girem cap a la dreta i es parem en el mirador que dona cap a l’est, les vistes impressionants, es pot vorer des-de el Mugrón  a l’esquerra (en terres Castellanes) fins la dreta el Benicadell, passant per La Ribera, La Costera, La Vall d’Albaida, etc.

            Seguim cap a la cava d’en Miquel en aplegar a la cava, veiem que falta la major part de la Penya, intentem localitzar-los i després de parlar amb ells/elles, s’han despitat xarra que te xarra, el guia torna arrere, mentre esperem aplega una parella de ciclistes de Muro, i xarrem dels paratges coneguts i de les rutes que hem fet nosaltres i ells, estan estranyats de lo de lluny que venim per a fer senderisme. Aprofitant l’espera del grup una xicoteta descripció de la Cava d’en Miquel, per gentilesa del guia:

“Cava d’en Miquel. Està situada al terme de Bocairent, afrontant amb el d'Alfafara, a 1.060 metres d'altitud. La seua construcció data de principis del s. XVII, i era propietat de la ciutat de Xàtiva.

De grans proporcions, amb 16 metres d'altura i 14 de diàmetre, té 2460 m3 de capacitat, amb aparença de castell pel gruix i elevació dels seus contraforts.

Construïda sobre una vessant, aprofitant la seua inclinació per a crear nivells de càrrega, dos terrasses a distints nivells que, al mateix temps, evitaven una major excavació del pou. El perímetre exterior és hexagonal, reforçat amb murs de sustentació on s'obrin tres túnels en diferents altures d'ingrés a l'anterior. Hi havia una quarta, de molt menor grandària, que servia per a evacuar l'aigua produïda pel desgel fins a un aljub. Manca de coberta, que originàriament va haver-hi de ser en forma de mitja taronja i obra de maçoneria. Queda en peu l'arrancada de la volta de la cúpula.

Adossat als murs exteriors, es troba un edifici en ruïnes, que servia de refugi per als "nevaters".

            Apleguen “els perduts i perdudes” i a esmorzar, hi ha gana, com sempre els entrepans, olives, papes, fruits secs, vi, cafè i de postres Almoixàvena, producte artesanal que es menja en quaresma, i d’elaboració senzilla, que dir ¡una 10 per el cuiner!. Després de gaudir d’un bon esmorzar un membre nou de la Penya esclata “ a esta Penya jo m’apunte!. Esta vist que als membres nous es guanyem per l’estomac.

            Anem cap a la zona mes dificultosa de caminar, un pedregal al que tenim que fixar-nos en les petjades deixades al llarg del temps i no alçar massa la vista del sol, anem a dreta, a l’esquerra, seguint les fites al llarg de la senda que ens van marcant el camí, i al final de postres una trepadeta de no res, però hi a que assegurar molt be on se posen el peus. Un metres mes avant enllacem amb la pista forestal que ens portarà primer a la cava del Voltor, a hi va la descripció:

           

“La caveta del Voltor. Té planta circular, de 8,20 metres de diàmetre interior per 6,80 metres de profunditat, amb una capacitat de 350 m3. La coberta és de cúpula circular, que se conserva en molt bon estat. Compta amb quatre accessos, tres en la part superior i un ingrés principal a un nivell d'1,80 metres per d'avall dels anteriors. El més destacat és la coberta de manpostería que destaca per la progressiva aproximació de fileres de pedra, amb murs que van estretint-se des de la base de la volta fins a la seua culminació. Per les seues característiques, se la situa al s. XVII i és una de les millor conservades de la província d'Alacant.”

            Una xerradeta fotos i cap a la cava mes coneguda del Comunitat Valenciana, ara per pista i sense problemes, en aplegar a ella, veiem que esta consolidant la seua estructura, les obres van a poc a poc, es una faena costosa de diners i faena, a hi va una descripció;

La Cava Arquejada o Gran. És sens dubte la més coneguda, pel seu espectacularitat i pel seu fàcil accés i ha sigut el símbol per excel·lència de l'antiga activitat dels "nevaters".

Situada a 1220 metres d'altitud, la seua construcció és de cadiratge i recobriment de maçoneria. Té 6 arcs gòtics apuntats en els cantons de l'hexàgon exterior i units en el centre del pou, i que sustentaven la sostrada, sobre la qual s'encreuaven les bigues i canyís per al rematada de la teula moruna. El pou, excavat en gran part en roca viva, té una profunditat de 12 metres per 14,90 metres de diàmetre i una capacitat de 1960 m3.

Posseeix 6 boques de càrrega superiors, al mateix nivell, que s'obrin a mitjan els murs, més un túnel de nivell inferior. Un contrafort exterior circumda part del pou, amb una considerable altura en la part Sud. Segons el testimoni d'alguns veïns d'Agres, les teules i les bigues de la coberta van ser utilitzades per a la restauració del convent franciscà de la Mare de Deu Agres, entre 1923 i 1930. La seua construcció és de mitjan del s. XVII i va estar en explotació fins a la primera mitat del present segle. Durant molts anys la neu que arreplegava abastia a la ciutat de Xàtiva.

            Anem a per l’ultima cava que ens queda per visitar, esta a uns mestres mes avant de La Gran i deu al seu nom a la proximitat de unes vivendes que feien servir els nevaters per viure:

“Cava de L'Habitació. Situada al costat de la pista que ascendix al morro del Comptador és una edificació de pou la qual té 10 metres de profunditat i 7 de diàmetre, amb una capacitat de 320 m.3 amb coberta de volta semiesfèrica. Construcció de maçoneria. Conserva tres boques superiors de càrrega i un accés principal a nivell inferior. Construïda a finals del s. XVII. Deu el seu nom a la pròxima existència de l'alberg de jornalers. Molt pròxima a esta cava es troba una modesta construcció de 7 metres d'altura per 6 de diàmetre i una capacitat de 200 m3, coneguda com a Cava del Teix, i que no conserva la coberta. Ambdós edificacions pertanyen a finals del s. XVII o principis del XVIII.”

            A la nostra dreta mirant al vall esta el morro del Comptador, el nom li ve de que al ser una pas estret, es podia comptar el ramat transhumant i fer pagar impostos. Ara sols ens queda baixar per la senda cap al convent on hem començat la senda.

            Mentre baixem podem gaudir de les vistes meravelloses, el dia clar, podem vorer perfectament a uns 40 kilòmetres a la redona, tenim als peus el poble d’Agres, el nom possiblement d’origen llatí “Àger” camp o de agger, que vol dir  altura o elevació.”

            Es un no res baixem cap poble, parlant de les dificultats en eixir de l’atur no ja dels joves sinó també de la gent mes major, tot son treballs en precari i mal pagats, ¿on anirà la joventut de hui en dia?, ¿ a emigrar cap a l’estranger, buscant faena i sou digne?, ¿ o no poder emancipar-se mai, i dependre del pares?

            El guia ens dona uns xicotets consells per a conèixer millor el nostre cos, els punts per poder aliviar-nos de la tensió del dia, o de les molèsties del quotidianes.

            Ens acomiadem fins al proper dissabte, anirem a recórrer per fi “La Catedral del senderisme”. Tan desitjada per alguns, tan odiada per altres, la farem, la gaudirem, al final girarem la vista enrere i podrem dir “ fins a l’altra”.

07/02/2015 Almedijar - La Mosquera - Cerro Gordo - Barranc d'Almanzor

            Hui en som 10, tenim una nova incorporació, matinet i cap Almedijar o en valencià Almedíxer, punt de partida de la senda circular programada per el dia 31 de gener i ajornada per el mal temps. Sense problemes fins arribar al poble de Castellnovo, una senyal indicadora mal col·locada i li donem unes voltes al poble, al final eixim i anem a Almedijar a la comarca del l’Alt Palancia. Conquerida per Jaume I, a l’any 1238 i de majoria musulmana fins l’expulsió dels moriscos en 1611, fou repoblada per gent del voltants ja que es queda despoblada.

            Primer que res un cafè i buscar lloc per a dinar, al poble estan a festes i ens asseguren que dinar dinarem a quina hora, no se sap. Aixi quedem.

            Ens equipem, el dia esta fresc, o mes be gelat, i anem cap amunt a buscar el Collao del Canyar, no esta gens mal per calfar el cos, una “tachuela”, bon ritme i cap amunt anem xarrant, la salut de una companya millora a bon ritme, es nota puja molt be, la nova incorporació s’adapta enseguida te una bona assessorà. Estem al Parc Natural de la Serra d’Espada, una meravella de la natura, ben conservat, esta format per boscos de sureres ( Quercus súber) en explotació, pinedes, es poden vorer alguns camp d’oliveres i ametlers, ara en flor; no tenen por a les matinades gelades que esta fent este temps tan boix, ara fred de ple hivern, ara calor primaveral. Fem collao, i avall anem, per camí de terra o de pedra menuda “rodeno”, un ziz-zag de baixada que ens portarà al barranc de la Falaguera, que ens endinsarà en la finca de La Mosquera i el seu bosc de sureres,; eiem les primeres falagueres, de verd brillant, agarrades a la pedra amb desesperació, aprofitant un forat en la pedra, ple de terra, que li serveix de li tons viure. 

Es fa hora d’esmorzar i a hi anem, els entrepans, les olives, fruits secs, vi, timonet i un poc de dols per rematar, de bona gana mengem i la xerradeta, la broma d’una gorra militar, que passa de cap en cap. Seguim per la senda ampla de bon caminar, apareixen les primeres sureres al principi aïllades, després formant xicotets boscos i poc a poc espessint-se. A la vora del camí veiem restes d’esporga de les sureres, es nota el manteniment del bosc, deu de ser rentable l’explotació de les sureres.

            Anem pujat cap a la casa de La mosquera, lloc un vivia el terratinent, el masover, i lloc de reunió en la època de la saca del suro, segons en comptaren, feien ball els cap de setmana, el paisatge es meravellós, per als sentits, asta on aplega la vista sureres i mes sureres, la casa en ruïnes, queden els vestigis d’una època gloriosa.

            Girem a l’esquerra de la casa i pugem cap al Collao de Penyablanca, es fa dur, la pendent es del 18.76% i es fa de notar, les sureres ens rodegen, grosses, primes, altes baixes, de tant en tant fotos, panoràmiques, senzilles, el record per al moment i gaudir-les tranquil·lament. El company en compta que el van arrestar fent la mili per no tindre “ardor guerrero”, una somriure parlant de la mili, en la blanca seguer que no posava “valor: se le supone”, anem avant anem rezagats, ens esperen al Collao. Gaudim de les vistes, al front el “Cerro Gordo”, a la dreta el poble de Ain, a l’esquerra, Almedijar, Castellnovo, i mes allà Segorb. Rodejats per barrancs, anem cap al “Cerro Gordo”, planejant ara, ens queda la pujada final, canvia el paisatge, ara son pins i alguna surera aïllada. L’ultima pujada i avall, baixem de pressa i amb paciència, a ningú li fa gracia un entropesso en la forta baixada, davant el camí d’Ibola i baix el barranc d’Almanzor.

            Creuem la carretera d’Ain, i poc a poc entrem en el barranc d’Almanzor, bosc de compte de fades, tancat, humit, silenciós; de caminar a poc a poc entrem en un mon diferent, anem vorejant el barranc, de presa es fa tard, de tant en tant, parem a esperar al retardats, fotos i mes fotos, el paisatge convida a fer us de la càmera, el soroll de l’aigua ens acompanya, els guals menuts i fàcils de creuar, algun el tenim que fer en tres passes, però no te importància, a dreta, a l’esquerra les sureres estan espeses formant un dosser de verdor, qui li diria a Almanzor (Abu Amir Muhammad ibn Abi Amir al-Mansur, primer ministre del Califa de Cordoba)) que un barranc que porta el seu nom, al dia de hui es una meravella de la natura, passejat per tota de classe de gent i condició.

            Anem anant camí de Almedijar, la carretera a l’esquerra, seguint el traçat del barranc, alta, silenciosa, no passa cap de vehicle. Apareix la font d’Almanzor a l’esquerra, ni parem es fa tard i portem retràs, senyals blanquí-grogres, en diuen que anem per bon camí, xarrem, un company que ha segut iaio ens compta l’orgullós que esta de haver segut felicitat per tant gent dels seus voltants i no sap com agrair o, en eixos moments s’obliden dels problemes, ¡ va de pressa que en esperen!, a lluny se veu el campanar d’Almedijar, deixem a l’esquerra el castanyar, no parem, una altra vegada tornarem. El barranc s’obri i claregen els arbres, apareixen les oliveres, i algun altre camp de cultiu, veiem un refugi de carboners i una carbonera en representació d’un ofici perdut però oblidat, soroll d’aigua, no tenim temps de parar i vorer el origen, parlem de la senda del 21, “La Reina de Les Sendes, la Catedral del Senderisme, Els Escalons”, ¿la podré aguantat? ¡ sí, estàs en bona forma!, entrem en el poble, en som quatre el ressagats, a l’esquerra anem per el carrers, buscant el lloc on hem quedat per a dinar, un bon foc a la porta, estan en festes, el carrers tallat per soltar la vaqueta. Ni mirem a dinar sa dit, re pondre forces i a casa. El lloc convida a buscar noves sendes, la de hui dura

Las patrias se derrumban,

ríos y montañas permanecen;

sobre las ruinas del castillo

verdea la hierba, es primavera

24/01/2015 Simat - Barx per el barranc de Les Cases i el cami del Burros

 

Hui som 12, com sempre cafè i marxa, una part de la Penya acudirà a l’eixida de la senda, hui farem una senda molt trillada, es de fet ajuntant dos sendes diferents. L’eixida es des-de un dels símbols de la Comunitat Valencia, el Monestir de Santa María de la Valldigna, pujarem al pla de Barx; ara anem a vorer un poc d’historia del edifici en qüestió i de la comarca.

“Segons la tradició, el rei Jaume II d’Aragó, despres de fer la guerra contra el musulmans per terres d’Alacant i Murcia, al passar per la vall, llavors anomenat Alfandech, impressionat per la seua fertilitat i bellesa va dir, dirigint-se al seu capella el frare Bononat de Vila-Seca i abat del monestir cistercense de Santes Creus: ¡Vall digna per un monestir de la vostra religió!. I el abat contesta: ¡ Vall digna!. En març de l’any 1298 el rei Jaume II promulga l’ordre donant-li les terres el abat de les Santes Creus, per a fundar un monestir per l’ordre del cister”

Anem avant buscant el camí que ens portarà al barranc de “Les Cases”, en alguns trams te una pendent mitja del 17% però de bon caminar, no hi ha que fer massa esforç per pujar-lo, xarrem en grupets i cap amunt, sempre el tema de la conversa la família, que si açò, que si allò, tot te solució menys la mort, eixa no distingeix ni classe ni condició, als ressagats ens esperen alguna que altra vegada, el grup no te presa, tenim temps de sobra, la muntanya amb els seus olors a tota classe de plantes aromàtiques, ens ali-via del que fer diari i de la pol·lució. Ara anem a la dreta, ara a l’esquerra, la pujada entretinguda, no es gens pesada. Hui el company cuiner ha fet fabes bullides perfumades amb albarsana i de postres arnadí, plat d’origen morisc, fet a base de carabassa i moniato confitat i fruit secs. En repartit la carrega, per això ens esperen.

Apleguem al final del barranc, i decidim esmorzar a la nevera de Barx, rodem per la Puigmola i anem cap a la font de la Benita, on girem a l’esquerra per buscar la nevera, fugim de l’asfalt, un company ens comenta que abans entrenava per fer curses i venia des-de el Pla de Corrals fins al encreuament de la Puigmola, carretera tranquil·la, vella coneguda nostra, tantes voltes xafada.

&&&

“El topònim Barx deriva, bé de Barx-al-Jabál (vall entre muntanyes) o bé de Burj al-Jabál (torre en les muntanyes) denominacions del període musulmà prou explícites del seu origen. Durant l'Edat Mitja Barx estigué habitada per musulmans, fins que Jaume II ho entregà al Real Monestir de Santa María de la Valldigna i pràcticament se despoblà. Els intents dels monges durant mes d'un segle per assentar una població cristiana estable no fructificaren i Barx se convertí en una granja i en un lloc de transit de ramat. Posat que l'assentament estable de llauradors en Barx no acabava de produir-se, el monestir prengué una determinació en l'any 1.651: la construcció de cases per a qui decidirà instal·lar-se en Barx, en l'actual plaça de la “Constitució”, a demes de la reconstrucció d'un oratori, dos moles, un graner, una bodega i un forn, i la torre que dona nom al poble.

La relació entre Barx i el monestir no sempre fou fàcil durant els mes de 500 anys en els que estigue vinculat; el conflicte mes important esclatà en 1778, quan els Barxeros presentaren un pleit contra l'abusiva autoritat de l'abat; no obstant, tingueren que esperar fins l'exclaustració de 1835 per a sentir-se lliures d'obligacio cap als seus antics senyors. En 1835 Barx se convertí en municipi independent.”

En aplegar a la nevera, hi ha taules i bancs de fusta, l’aire fresquet, i al sol no se esta mal; en els camins hem vist xarcos amb gel i prou gros; despleguem el material i allà anem, fabes bullides per acompanyar el entrepà, vi, olives, i als postres cafè i arnadí. Un bon esmorzar per a re-pondre forces. La setmana propera al P.N. de la Serra d’Espada per vorer les sureres i camins. Queda dit, sol queda fixar l’hora d’eixida. Arrepleguem les deixalles i seguim cap al “Cami dels Burros” on farem la baixada cap a Simat de la Valldigna, primer borem un xalet decorat amb trencadís, una obra d’art, seguim avant i en tocar la carretera girem a la dreta entre dos edificis per on va la senda, anem a munt poc a poc, Gaudim de les vistes, a l’esquerra tenim la serra del Buixcarró i el cim d’Aldaia, La Puigmola, la Creueta i davant la serra de les Agulles i el Alta de Les Creus, El Monduver el deixem darrere. Seguim les corbes de nivell de la muntanya, estem al peu del Penyalba en un no res estem al encreuament, parem ¿anem a l’esquerra o seguim recte? Alguns companys s’han passat, ¡ arrere que es per açi !, anem avall a buscar la carretera, l’hem encertat, l’altra baixada es mes dificultosa, bevem un glops d’aigua a la font del Cirer que te molt poca aigua, veiem “La Valldigna” en tot el seu esplendor i baixem per el “Cami del Burros” o PR-CV 51.

A un company el fan passar davant i diuen “que ja esta bé d’anar el últim, ara davant i apresa, i sense parar”.

En les rodalies del monestir de Santa María esta la mesquita de la Xara o també coneguda per l’ermita de Santa Ana, restes del passat de la vall. “Fou construida al voltant del segle XV per donar un lloc de plegaria als musulmans que hi vivien després dels assentaments cristians de la Valldigna. Però el 1525, un decret del monarca Carlos I, obligà a la conversió cristianisme. Eixe mateix any, més de 70 moriscos fugiren de La Xara, i en l’any 1531 la resta abandonà per a sempre la Valldigna, embarcant-se a unes naus algerianes atracades al port de Dènia. Poc temps després, la mesquita es reconvertí en església dedicada a Santa Anna i la zona fou repoblada amb cristians, però, que també abandonaren el lloc cap a l’any 1610, deixant-lo definitivament despoblat. Està situada a uns 400 del Monestir de Santa Maria de la Valldigna, al terme municipal de Simat de la Valldigna, envoltada de tarongers. La mesquita és de planta rectangular i té la particularitat quasi única d’estar orientada cap al sud, tal vegada per influència de la mesquita de Còrdova, i no cap al sud-est com era habitual, en direcció a la Meca.

Quatre pilars divideixen el seu interior en tres naus. A l´esquerra de l’antiga porta musulmana existeix una escala de caragol amb una antiga funció de minaret, des d’on l’alfaquí cridava els fidels a l’oració. La Quibla és l´element més important ja que assenyala la direcció de la Meca i per tant el lloc on els musulmans deuen dirigir les seues pregàries. En l’actualitat es mantenen els arcs del mihrab al mur de la Quibla o mur sud, segurament l’exemple millor conservat de tota la Comunitat Valenciana. A l’exterior de la mesquita, podem trobar l’antic pou de les ablucions.

La baixada esta plena de revoltes, anem xarrant i fixem data per anar a la Vall de Laguar, a recórrer la senda “dels Escalons”, també coneguda per la “Reina de les Sendes” o “La Catedral del Senderisme”, i després a dinar, lo que siga. Un company que coneix be la zona farà de guia, encara que molts membres de la penya han recorregut varies vegades la senda. Veiem un cotxe que “volà” des-de la carretera de les “Foies” fins a la senda, un model antic i rovellat, ¿eixiren vius? No sabem, seguim avant i passem per les restes del aqüeducte que portava l’aigua fins al monestir, encara que a prop d’ell esta la font “Gran”, estem prop del final de la senda, un cartell ens indica “els brolladors del riu Vaca” una ulladeta i avant, en un no res estem al poble, ara a refrescar-nos, xarrem de la senda “bona, sense problemes, gens fatigosa”una visita rapida al monestir i ens acomiadem. Fins a la setmana vinent.

17/01/2015 El Campillo - La Gitana - Barranc de la Romana

Hui son 5, les obligacions varies han fet que una part de la Penya, ha excusat la seu presencia. ,matine't eixim cap a la pista forestal de Tous, el dia no acompanya fa molt de vent i gelat, les crestes de la zona no conviden a caminar.

L'eixida la fem des-de El Campillo cap a la Gitana, mítica pujada per a BTT i caminants, les vistes bones com sempre, tenim a la dreta el Quencall, Les dos Riberes i la Vall dels Alcalans, en les crestes, fa fred i en les baixades gaudim del silenci. Poca gent a la serra, el gos amunt i avall seguint als pardalets, “ ja fa anys en esta pujada va ser el estreno de meua BTT”, avant anem la senda sinuosa pujant, baixant, a dreta a l'esquerra, la pendent de pujada forta de baixada tranquil·la, sols veiem a un ciclista esforçat en pujar-la. Ens parem en els punts d'informació i gaudim de les vistes, parlen d'ocells desconeguts o al menys estranys.

En la part baixa de la serra, esta tot tranquil no fa vent, i el sol ens calfa, anem depresa, hui el esmorzar promet, tortilla de xoriço, de ceba, quera illes braves, all i oli, pinxos de llonganissa seca i de pernil, sols de pensa-ro tenim fam. Deixem el encreuament que porta a la “Garrofera” i nosaltres a l'esquerra, veiem un corral restaurat i avant a poc a poc anem pujant, res de l'altre mon; ens apropem a les cases de La Romana de trist record per els crims que allí ens van cometre. Mal lloc per esmorzar, la decisió se pren depresa ¡ al barranc esmorzarem!, dit i fet baixem en un no res i trobem un lloc al sol i sense vent. Desplegament de les viandes i el vi, tot esta de trellat, acabem el pa, el vi, el pernil, les braves, no deixem res, sols ens falta el café.

Comença la part mes entretenguda de la senda, el barranc a trossos de bon caminar i altres de pujar i baixar per les pedres, alguna trepadeta de tant en tant, el gos fa de guia, quant es para l'ajudem a pujar, ara anem a la dreta ara a l'esquerra, fugint dels matolls, del lligabosc, dels esbarzers, al menys no fa vent i la temperatura es agradable. Anem entrant en el barranc, estem a una zona de pedres de caminar dificultós, i seguim avant, fa uns anys el vam fer i estava mes transitable. Apleguem a la font i cases de la “Majaespesa”, antic corral de ramat, ara el ramat ha desaparegut, sols se veuen petjades de cabres salvatges, es este punt hi ha que anar a la dreta i pujar uns metres pues mes avant esta intransitable, les cases esta en estan enderrocades i els depòsits que feien servir per beure el ramat, estan trencats. Seguim avant per la vora del barranc i anem baixant per una senda fins aplegar al llit de lo dit barranc. Davant veiem volar una àguila o similar que han descrit el panels informatius.

Tornem a pujar amunt i a l'esquerra tenim una curiositat de la natura un palmito a creixent a una re-pisa de la paret de la dreta, un sobrevivent de vegetació, davant un pedra en equilibri, pareix que estem a la ciutat encantada de Conca, el barranc es fa fatigós, tenim que enplear-nos a fons per pujar els desnivells que de tant en tant trobem al barranc, Les hores de caminada ens fan notar al cos, ja falta menys per eixir de llit de barranc. “Com quedem per al dinar del dijous, al lloc de costum a la 1,45, som del primer torn”, “la meua filla esta estudiant a Granada Ciències Ambientals, i voldria que s'apropara a casa”, fem un paronet per a beure i davant veiem l'eixida del barranc, esta a l'esquerra, ja era hora, el barranc sa fet pesat, amunt i a poc a poc anem pujant, ara sabem que per anar a les cases este era el camí de carro que feien servir, un barranc curiós, ple de camps abandonats a dreta i esquerra, aprofitant qualsevol tros de paret per fer un bancal i plantar un arbre.

Anem eixint i parlem de les sendes a fer “La Vall de Laguar” i “La serra d'Espada”, se te que planificar, i va al llista de sendes a fer. De sobte estem fora del barranc, el encreuament de la sima del Campillo a l'esquerra i la zona del Campillo davant, calculem que falta 1/4 d'hora, i allà anem, el gos esta rendit però encara te ganes de córrer darrere del pardalets, anem depresa, comentem que per anar a recórrer “ la Vall de Laguar” i el seus 5000 o 6000 escalons, sols tenim que anar lleugers de pes, sols tenim que portar aigua i un entrepà.

Apleguem a tros de camí d'asfalt que en falta per arribar als cotxes, i accelerem el pas, en un no res estem allí, foto de rigor i a casa. Parem un moment per fer fotos a les Riberes, el paisatge esplendit, i xarrem de lo que tenim que fer després del sopar de germanor, “ jo vull proba-ro tot i també els còctels, gin-tònics, cubà-libres i tot lo que me toque”, la resta silenci no es que no ens agrade, sinó que després tenim que conduir.

Viento de otoño:

lo oí toda la noche

en la montaña.

10/01/2015 Els Ullals

            Hiu som 16, “, tenim noves incorporacions, BENVINGUT, abans de escriure de la senda i les persones, un poqueta historia que no be gens mal.

            “En temps dels romans i els àrabs el punt per on la calçada o camí principal travessava el riu Xúquer era probablement Albalat de la Ribera, que deriva de l'àrab البلاط al-balāṭ, "la calçada", "el camí" o "camí empedrat". Este topònim sembla deure's al fet que el camí entre València i Xàtiva creuava el riu a l'altura d'un gual –hui inexistent– entre Albalat i Polinyà. En esta última població encara existeix la partida del Gual, just en la part meridional d'este pas històric. En època medieval només hi havia dues maneres de creuar el riu aigües avall d'Alzira: la barca de Cullera i el gual d'Albalat, que va esdevenir impracticable a causa d'una riuada i va ser substituït per un pas de barca, la presència de la qual està documentada des dels temps de Jaume I, en el segle XIII. La Via Augusta, provinent de Valentia, havia de creuar el riu pel gual d'Albalat, i discórrer pel marge dret en el seu camí a Saetabis (Xàtiva), evitant d'esta manera creuar els rius Magre i Verd, que a l'altura del gual ja han confluït amb el Xúquer.”

            L’eixida la fem des-de Polinya, poble que no borem, sols deixarem el cotxes per retallar la senda, hui mes llarga de lo normal. Tornem arrere i passem la carretera per una passarel·la que ens portara a la “Mota” obra de defensa contra les avingudes del Xuquer, anem xarrant i un company compta les seues experiències en el esqui de fondo o nòrdic, estava il·lusionat abans d’anar, i després de l’experiència se ha quedat defraudat, diu que pareix senzill i resulta molt exigent.

            Anem per la “Mota” lo que ens permet gaudir de les vistes des-de una atalaia, al menys vistosa, el riu Xúquer a la dreta, a l’esquerra la serra de Corbera amb els cims de la Ratlla i el Cavall Bernat i con no el Tallat Roig per la cara nord, darrere Cullera i la seua muntanya, davant Alzira, a poc a poc anem apropam.nos al poble però abans de creuar el riu per el pont a hi va un xicotet apunta per el esmentat pont.

            “El Pont de Ferro: va ser construït l'any 1917. Enllaça amb la carretera d'Alzira. Quan va ser alçat va desaparéixer la barca que servia de pontó i que havia adquirit tal valor tradicional que es va fer figurar a l'escut de la vila.”

            Els ponts de la Ribera tant con la de l’Alta o la Baixa, son del mateix estil, el pont de Gavarda, el d’Alzira, El Riola el d’Albalat i el de Cullera, es van construir a principis del segle XX. Tot lo mon mima al cuiner del grup, hui ens a promès unes clòtxines acompanyades de vi de ribeiro per esmorzar.

            Entem en el poble i veiem una casa molt antiga, que sembla restaurada, es la casa del:

            “ del Bou: considerada la casa més antiga de la vila, data del segle XVIII, tot i que es conserven elements del XVII. Fou restaurada per l'Ajuntament de la Vila el 2010”

            Sols una ulladeta i avant, no parem l’explicació rapida sobre la façana de l’església de Sant Pere que va ser realitzada per Gaspar Dies, l’església va ser construïda al segle XVII sobre l'antiga església gòtica.

            “El treball del mestre Gaspar Dies no es va limitar a l’església de Albalat, també intervingué a l’església de Santa Caterina en Alzira, fent la portalada barroca, i la reforma interior, també va dirigir obres en l’església del monestir de Santa María de la Valldigna, i en la de Sant Llorenç en Alberic.”

            Trobem una font senzilla de rajol de cara vista amb el seu encant, tota plena de xiquets i xiquetes jugant per un tobogan, escultures fetes en bronze, la font s’anomena “Font de la Plaça de la Cort” obra del reconegut artista de l'Alcúdia”

            En passar l’església girem a la dreta i ens dirigim a les afores del poble buscant la marjal i el seus ullals, ara per camí de terra, ara per asfalt. Els ullals son brolladors d’aigua al mig dels camps, abans es podia beure aquesta aigua, però ara degut al us extensiu i intensiu dels pesticides s’aconsella no beure-la, Xarrem de tot un poc i no perdem de vista al cuiner, un company i una companya sen tornen cap al cotxes, no es trobem massa be, estan malalts, es trobarem a falta sobre tot a Cañolino que ens acompanyat hui, el altre amic de quatre patés “Darko”, s’ha quedat a casa degut a les vacunes.

            Fem una “paradeta” i tenim a ma un mandarí, tastem la fruita i un company diu “ un arbre fruiter, ple de fruita i arrimat a camí, per algo serà”, agres com el ferro. Com no pot ser les critiques al guia se fan sense parar " estas engañan-nos, no pot sert tan plana", " es veritat, el punt mes alt ha segut la mota".

            Trobem una mostra d’un ullal en forma de font anomenada “de l’arbre” que naix al mig de la marjal, un poc mes avant veiem el primer dels ullals el del “Senillar gran”, el rodem per una senda de travesses, i podem vorer. lo en tota la seua amplitud, veiem fotos abans de la restauració i cal admirar una faena ben feta. Seguin avant a vorer el “Senillar menut”, una de les seues característiques es la gran abundància de Nenúfar, Nenúfares, Lirio de agua, Ninfea,( Nymphaea spp).

            Mes avant girem a la dreta per a vorer el ullal de “La Mula”, un moment per vorer.lo i ja anem pensant en el esmorzar, en una planura com esta es difícil trobar un marge per menjar, veiem una caseta de camp amb uns bancs d’obra i allí anem a gaudir de un bon esmorzar, primer les clòtxines amb el seu suc picant, olives xafades, farcides, sevillanes, ceba en vinagre, els entrepans, vi de Ribeiro, de Navarra, Manxego, no en cansem de gaudir del menjar i per a rematar la faena un cafè amb ron cremat. ¿Qui se pot alçar i seguir caminant? No tenim mes remei i allà anem, girem a l’esquerra i anem cap al ullal “Gros”, parlem de tècniques per a fer vies ferrates i anem preparant-la, mes avant la farem, projectes no en falten. Apleguem al ullal “Gros”, per accedir hi ha que entrar per una senda estreta que ens porta fins al costat de una caseta abandonada, una mirada i seguim, la senda esta fen.se pesada, molt d’asfalt, però que li anem a fer, apleguem al waypoint anomenat “Mirador”, es senzillament una “torre” que fan servir el caçadors per vorer la marjal. Esta tancada lo que ens priva de poder vorer les vistes, trenquem a la dreta per acurtar el camí, esperem als Reza gats i anem xarrant, ¿organitzem un sopar a Alberic? Fixem dia el 24, cadascú portarà alguna cosa, se sent dir “ jo vi, jo ensaladi lla, jo cervesa , jo postres”, en fi un llista llarga de productes i especialitats”, seguim avant i mirant arrere per no perdre a ningú, entrem al poble per el camí del cementeri i retrobem un paisatge perdut,  fa alguns anys molt freqüent, un camí que te plantats per la vorera plataners (platanus x hispanica), dona ombra molt d’agrair. Qui no recorda las carreteres amb files llargues d’arbres al costats donant ombra als caminants, als carros, eren altres temps, i no oblidats.

            Entrem al poble, fotos a les manistes antigues, al menys a tres, una de elles de l’any 1719, Sant i Sant Sebastia, seguim avant deixant el escorxador a la dreta, ara biblioteca municipal, anem despresa, gaudint de la conversa, eixim del poble i girem a la dreta a vorer “La Granja”, quedem despagats no esta restaurada, sols obre de consolidació, veiem arcades tapades i un finestró gòtic, tornarem mes avant per vorer la restauració.

            Creuem la i agarrem el camí de Benicull o també conegut per la “Montanyeta de Polinya” i girem a l’esquerra per el anomenat camí vell d’Alzira, veiem les naves on hem deixat els cotxes. Veiem un camp plantat de cols xines i ara estan collint-les, en la comarca es un bon negoci, tenen bon mercat a l’estranger,  en un no res estem al poble, ¡ foto de família!, ¡falta gent!,¡ a buscar-los!, telèfon en ma i comenten que un dels ressagats te un sentit de l’orientació algo descontrolat, però bé el trobem i a la foto. Un voluntari del poble i conegut per la seua faena ens fa la foto “oficial”, Ens acomiadem i quedem en organitzar el sopar.

Quedó plantado

el arrozal cuando le dije

adiós al sauce.

 

03/01/2015 La Ratlla o Mola

   La primera de l’any, com sempre el primer dissabte del primer mes de l’any, pugem a La Ratlla, el cim mes alt de la comarca de la Ribera, este cim també anomenat La Mola, esta al terme de Llauri. La Penya sempre la puja des-de la part d’Alzira, concretament per la vall de La Casella.

            El acudit vell que diu: ¡ A Santa Lluçia un pas de puça, a Nadal un pas de pardal, i a Sant Vicent de La roda, el dia ja allarga una hora!, no falla, es de dia mes prompte i es nota en la claretat.

            Hui som catorze, com sempre matinet, cafè i avant, deixem els cotxes al bar de La Casella, i la primer en el front, la puja fins als cérvols no canvia, matadora. Xarrem ¿ con va el fred? ¡ molt de fred! ¿i el nadals? ¿bé com sempre!, trobem a faltar alguns membres de la penya, uns per lesions, altres per malalties i altres per viatges familiars, i que conste que els recordem. Xarrant anem aplegant al tancat dels cérvols, estan prou allunyats. Un paronet per arreplegar algun ressagat i avant, per la travessa, pugem fins al desviament que ens portarà a la Ratlla. Foto de la serra de Les Agulles, de la Ribera Alta de la Ratlla o Mola, un altre paronet i amunt. El dia acompanya no fa fred i el vent esta calmat, res a vorer en estos dies passat, fred i mes fred. Gent pujant i baixant, caminants, corredors de fondo, un riu de gent matinera.

Seguim amunt en aplegar al encreuament de l’Ouet, fem un descansat esperant al ressagats, no es per elles es per la “pericana” i el vi del comtat, receptes gastronòmiques que fa un company, en un no res apleguen i no els deixem respirar, es fa el rellevo, i amunt. Ara be la part mes empinada de la senda una pendent del 18,68% de desnivell i després de uns falsos plans, comença la pujada.

            Un riu de gent pujant i baixant, fent esport i per perdre uns grams de greix degut al nadals, primer mirador fotos i avant; segon mirador, fotos i avant, la vista enrere i no se veu als ressagats, tercer mirador; fotos i avant, la senda trenca a la dreta i amunt, l’ultima costera i se veu a riu de gent pujant, a hi estan els ressagats, el dia esplèndid, a la vista esta litoral des-de Sagunt fins al Montgo, les riberes, l’Horta sud, el Cavall Bernat, La Creu del Cardenal, Les Orelles del Ase, la Calderona, La serra del Cavalló, i la zona de molins de vent de Navalon, un plaer per als sentits, la Penya esta al lloc de sempre, una xicoteta baixada en direcció a llevant, on el vent no bufa, al sol com les sargantanes, esperem als últims, a hi venen, de les motxilles ixen els entrepans, el vi, el dolços i la tan esperada “pericana” el vi de comtat i un licor fet a partir de la taronja que se diu “viriviri”. Els entrepans desapareixen i provem la “pericana” amanida típica del Comtat, segons ens diu un company la feien els pastor perquè podia aguantar alguns dies sense refrigeració; i com no el cava per desitjar un any nou ple de sendes als companys presents i absents, en dies propers di seccionàrem la amanida. Parlem de la propera senda” son 20.8 km aproximadament, i plana”, “ no pot ser tan plana” ¡si! diu el organitzador, “ el desnivell màxim podem ser dos metres”, “això no pot ser veritat” ¡si! farem la ruta del “Ullals” per els pobles de Polinya del Xúquer i Albalat de la Ribera, al final creuen en els plans del dissabte.

            Hui tenim dos gossos que ens acompanyen “Darko” el veterà i “Canyalino” nou per nosaltres, han fet amistat al llarg del mati, i quant estàvem gaudint del esmorzar i per un no res, els dos cans es posaren a lluitar de valent i no havia manera de separar-los, al final cadascú per el seu costat i bronca per als dos. Després no els sentirem en tota la baixada. Coses dels cans.

Pleguem trastos i deixem la muntanya neta i avall, ara si que anem de valent cara avall, el ressagats ara agarren la capdavantera, una ultima mirada a les vistes meravelloses. El grup se separa, alguns tenen presa altres no, la baixada rapida, els ressagats baixen amb precaució, el passar el encreuament, baixem ràpid, la línia es fa llarga. Es nota que esta la gent de vacances ara trobem a gent jove amb els seus fills i filles gaudint del sol i de la muntanya, el dia acompanya. Fem un paronet el tancat del cérvols i no estan a la vista, no es l’hora de menjar i segur que estan a l’ombra d’algun margalló. A l’altra serà.

            Aprofitem el descans breu per parlar de vall de la Casella, lo bonica i canviada, que esta, la recordem cremada, des-de l’incendi del anys 60, una llàstima de boscos que se cremaren, ara no es igual, però ha millorat molt, tot es verd. Ens reunim al bar una cervesa ràpida i casa, fins a la setmana vinent. Em gaudit de una senda mes, repetida però sempre diferent.           L’any vinent pujarem una altra volta a “La Mola o Ratlla” serem molts o pocs però tornarem.

 El Año Nuevo:

clarea y los gorriones

cuentan sus cuentos ( M. Basho)