03/08/2017 Torla - Refugi de Goriz

            A les 6 del matí 10 senderistes ens reunim al bar de Pepe Toni, per iniciar una nova aventura als Pirineus, aquesta vegada al Parc Nacional de Ordesa. Desprès de 6 hores de cotxe apleguem al poble de Torla, inici de l’aventura estiuenca, deixem el cotxes al pàrquing, agarrem l’autobús i entrem al “Parc Nacional de Ordesa y Monte Perdido”, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

            Comencem la ruta a la veu de “Au cacau”, el aforo màxim d’entrada al parc es de 1800 persones aproximadament, així i tot esta mes concorrit que el carrer Colom de Valencia en temporada de rebaixes, venim del bosc mediterrani i el verd del Pirineus ens embova, boscos de fagos, d’avets, “una meravella!, en aquestes rutes el guia habitual canvia de feina, ara fa de suport del guia.

 

            Anem a un ritme viu, pues tenim que aplegar al refugi de Góriz abans de les 7 de la vesprada, així i tot tenim temps de fer fotos a les cascades del riu Arazas, la primera la de “Arripas”, seguim avant, les retines a la màxima apertura possible, tenim que gravar els moments. La segona la de “l’Estret”, altra meravella de la natura, l’ombriu del bosc ens lliura del sol, el soroll del riu ens acompanya, apleguem a la cataracta de “Las Gradas de Soaso”, els caminants van quedant-se clars, a la vora del riu la gent esta prenent el sol, posant a remulla el peus, parem a omplir les botelles en una font a la senda, no tenim temps de mes, el dinar ha segut rapit, el guia no ens dona treva, lo just per fer fotos a les meravelles.

            Eixim del bosc i entrem en una praderia de alta muntanya, verda tota ella, “a la dreta tenim la senda de Los Cazadores, a hi podeu vorer la baixada” diu el guia!”, “por on s’aplega al refugi?” es la pregunta pues no es veu cap de camí o senda, “pujarem per les clavilles de Soaso, son unes trepades equipades amb cadenes!”, diu el company guia, “on esta la cataracta de la Cola de Caballo?”, es la pregunta generalitzada, “a l’esquerra, i es un moments la borem!”, seguim caminant i de sobte a l’esquerra la cataracta, “realment sembla la Cua d’un Cavall al que acaben de pentinar, ondulada, s’obri com un ventall, baixa poc a poc, realment es una meravella!”, deixem la cataracta i anem cap ales clavilles, veiem a vares persones pujant per elles, no son molt altes, però hi ha que anar amb cura.

 

            Anem pujant en grups, “ací un peu, una pujada, ací l’altre peu!”, poc a poc anem pujant, no hi cap de dificultat, sols que no hi ha que mirar avall per als que tenen vertigen. Un grup ens deixa pujar, estem dalt i podem mirar la praderia  de Ordesa, “una meravella!”, ara si que podem vorer la baixada de la senda dels caçadors amb claredat, abans era una línia gris molt fina, ara es mes gruixuda. El grup va estirant-se, amunt, sempre amunt, “açò no s’acaba mai!”, no ens perdem mai de vista uns als altres, portem tres gps per si de cas algun d’ells falla, anem per una senda de pujada de bon caminar, de sobte un crit de dolor, una companya es deixa caure damunt de l’herba, “tinc rampa als bessons!”, diu una companya, “no passa res, esteu tranquils!”, venen uns companys i li fan uns massatges per relaxar-li els músculs, aprofitem per beure uns glops d’aigua, alguna barreta amb calories i seguim.

 

            Trobem de cara a dos xiques que baixen ara mateix del “Monte Perdido” o “Perdut”, el guia els indica per on es la baixada, tenen presa per agarrar l’autobús i anar algun lloc tranquil a dormir, son de Massanassa, poble de l’Horta Sud, de les clavilles de Soaso fins al refugi hi ha 2,5 kilòmetres, pareix que esta ha hi al costat, però es tot una costera. El grup va estirant-se, uns opten per la pujada directa i altres per rodar buscant una pujada mes suau, el refugi en obres, i segons ens diuen son eternes, en aplegar sorpresa!, cua per anar al water, no hi ha aigua per donar-se una dutxa, en fi una tristor, “ comprenem que el refugi no es de luxe, però al menys, poder anar al excusat, llavar-se la cara com si fórem gats!”, tirem mà de toaletes humides per llevar-nos al menys la pols de la cara, aquesta nit el refugi fa olor a humanitat, el replà esta ple de tendes de tot tipus, iglús, de 2 segons, tendes de campanya típiques etc; tota mena de colors envolten el refugi. “Esta prohibit muntar la tenda de campanya abans de fer-se de nit i es te que desmuntar al fer-se de dia, perquè en qualsevol moment pot vindre un helicòpter i te fan una foto amb el DNI en la ma, a la porta de la tenda i te posen una sanció!”, diu el guia, pues ha pujat varies vegades al “Perdut”, la primera d’elles a l’any 1977.

 

Xarrem fins a l’hora de sopar, bevent aigua i alguna cervesa, dormirem com podem les lliteres altes i una companya heu farà a terra, ha desmuntat la llitera i amb el matalaf ha fet un llit per a dormir, “li havia tocat el galliner!”, es a dir la mes alta de totes les lliteres. Al menys el sopar es prou bo i abundant, tenim al costat a dos joves francesos que ha fet uns 30 kilòmetres de ruta i estan cansat i tenen prou fam, repeteixen al menys dos plats de l’entrat i dos mes del plat principal.

Prompte a dormir, pues dema a les 7’30 del mati, tenim que desdejunar i tenim per davant la ruta des de Góriz fins al refugi de Bujaruelo, passant per la bretxa de Roland.