A
les 7 del mati sense cafè fem marxa cap al lloc de costum per arreplegar a la
resta de la Penya, hui en som 4+2 convidades, anem cap al poble de Banyeres de
Mariola, allí hi ha un penyot que es diu “La Blasca”. En aplegar a Banyeres,
carretera munt vorejant el poble trobem els primers indicadosr “Moli de
l’Umbria”, zona d’acampada on comença la ruta.
Travessem
el riu Vinalopó i cap amunt, la pujada sense complicacions, es cosa inter-mitja
en moderada i fàcil, anem cap amunt seguint les marques blanquí-groges que ens
indica la ruta, en el creuers es consulta el gps per eixir de dubtes. Les
femines hui dominen el grup, les veteranes i les novelles xarren de tot, “ estic de baixa forma diu una; jo també
pues no he fet res, ni gimnàs, ni córrer, estic baixa de forma!”, anem
avant cap amunt, “jo vull posar-me per
anar a fer el Camí!”, diu una companya,
“jo ja estic fent-lo a etapes, al menys 100 kilòmetres a l’any, me’n vaig a
primers de setembre, teniu que anar lleugeres d’equipatge, i no seguir sempre
les etapes marcades, val la pena parar un poble abans del marcats o un desprès
pues el albergs oficials estan saturats sobre tot al mesos de juny, juliol o
agost, sobretot porteu vaselina per untar-vos el peus totes les dies i així no
vos eixiran bombolles!”, diu una veterana del grup.
Anem
avant, de pujada, “tinc fam!”, diu
una companya, “vols nous?” diu una “vols xocolate?”, diu un altra, “no, puc aguantar!”, la senda esta
destrossada per les motos de trial, gent que no te trellat sols es dedica a
deixar impracticables les sendes i les pistes forestals, apleguem al pla i la
senda es fa ampla, “poseu-se’n baix de la
carrasca pues vaig a fer-li una foto a l’arbre!”, diu el guia, “es broma no?”, “haveu vist ja el mitja de transport per anar a Sarrià, punt d’eixida
de la ruta?”, pregunta el guia, “estem
barallant com anar, en tren fins a Madrid i d’ahi un altre tren fins a Sarrià”,
contesten, “sí compteu el viatge amb AVE
desprès un altre fins a Sarrià, estareu tot el dia de viatge, fa uns anys li
vaig organitzar el viatge a un nebot i lo millor i mes barat es
Valencia-Santiago en avió i desprès autobús fins a Sarrià!”, comenta el
guia, “ara el bitllet d’avió esta entre
50 i 60€!”, diu una companya, “pues
no eu penseu molt!”, seguim avant, en un creuer girem a la dreta.
Anem
amunt per una senda de pedra solta , esgarrifosa, es millor pujar per
l’esquerra, ja que el terreny es mes ferm, anem amunt, “quant esmorzem?”, pregunta una companya, “en aplegar dalt !”, contesten, “a
l’esquerra ha hi una senda!”, diu una companya, efectivament una senda que
puja cap a l’esquerra, anem allà, de pujada suau i ven marcada la senda, el gps
marca una senda a la dreta, “es per ací?”,
pregunten “tenim una marca a la dreta, a
uns 50 metres, anem a vorer on ens porta!”, de vegades hi ha que endevinar
el traçat, però anem en paral·lel, va pujant, de vegades hi ha que rodejar
pedres, “baixem per ací!”, una paret
a la dreta, a l’esquerra una vall plena de pins, podem vorer “El Montcabrer i l’Eixarc”
a l’esquerra, “tota la zona de l’esquerra es la serra Mariola!” diu el guia,
anem vorejant la serra, “mes avant podrem
girar a la dreta i pujar al cim, ja que sempre portem la línia del track a la
dreta!”, en eixir de la corba es veu un xicotet pas que esperem que ens
porte a la ruta, “per ha hi podem pujar,
a la dreta tenim el piló del punt geodèsic!”, triscant com les cabres i
buscant sempre el millor pas, en un no res apleguem a la senda. “Venint cap ací hi ha una bona zona
d’escalada!”, diu una companya, “cert
diu un company!”.
Anem
a la dreta cap al piló, “foto de grup,
selfie, ara jo dalt de piló, jo també, no puc baixar ajudeu-me!”, un
guirigall impressionant, complits els desitjos esmorzem, una companya esta
fluixa, “tinc la tensió baixa!”, un gel a base vitamines i cafeïna millora
l’estat físic, també l’entrepà ajuda. “M’agradaria
repetir la senda del barranc de Llucena, però aquesta vegada portarem el dinar
a la motxilla!”, diu una companya. “D’acord!”, diu el guia, i continuació exposa els
projectes “voldria repetir el Flarets de
Quatretondeta i baixar per La Canal de la Malla del Llop, el Penyagolosa, la
senda de Millars i moltes mes”. Gaudim de les vistes i a continuar, anem
per el cim del “La Blasca”, “tenim que
pujar mes?”, pregunten “no ara anem
cap avall!” apleguem a un creuer assenyalat per un poste i xicoteta pujada
i entrem en una zona plana, el traçat ens deixa xarrar, de les vacances, per
alguns comencen ara, per altres ja s’acaben, “jo vull preparar-me per fer una mitja marató!”, diu una companya, “jo he fet carreres de 10 km!”, diu una
companya, “jo també he participat, alguna
vegada segur que hem coincidit!”, diu un altra, el comentari general es que
sense preparació física no es pot mamprendre ninguna carrera o travessia de
muntanya.
Parlem
de les experiències en el Pirineus, el verd, els boscos, les rutes, “ aquest any ha caigut el mite de que allí
no fa calor, tinguérem els dies 3 i 4 d’agost molta calor, fins hi tot en el
refugis dormirem amb les finestres obertes!”, comenta el guia, “en el refugi de Góriz encara estan les
dutxes fora?, fa 4 o 5 anys que vaig anar i estaven en obres!”, comenta una
companya, “continua igual, la reforma per
acabar, el que si es una meravella es el de Bujaruelo!”, comenta el
company, estem aplegant al final de la ruta i tenim davant el riu Vinalopó, un
rierol, girem a la dreta per aplegar al cotxes, una parella ens fa la foto de
grup amb el riu de fons, en aplegar a un pont una zona de bany amb cascada
inclosa en convida a prendre el bany, “si
portarà roba de recanvi nadava!”, diu una companya, “jo també!” diu un altra, “quin
final de ruta mes bonic!”, es l’opinió general, “la ruta alternativa també ha valgut la pena, una poca aventura no bé
mal de tant en tant!”.
Que xuli!
ResponderEliminar