Les
previsions s’han complit, a la mitjanit del dia 5 d’agost una forta tempesta es
va desencadenar al parc.
Desdejunem
i cap al pàrquing de Torla, en aplegar les primeres noticies i les primeres imatges,
cotxes amb els cristall trencats, el xofer del autobús que fa la ruta
Tora-Ordesa ens diu que la tempesta ha segut molt forta, i ha gel per les
cunetes i ombries del parc, son gruixudes les pedres de gel.
En
aplegar al parc, el guia i un altre company va parlar amb el guardes del parc,
passats uns minuts tornen i diuen “impossible
fer rutes d’altura; no es pot fer la faja de Las Flores, un altra mes baixa que
era l’alternativa, la Faja de Pelay i tampoc la Senda de los Cazadores, per
diversos motius, entre ells la baixa visibilitat pues no boriem res i l’altra
el perill de que es formen cataractes i ens tallen el pas per las Fajas, i al
ser molt estretes no podríem passar, i en cas de poder fer el recorregut
perillaria la nostra vida!”, diu el guia, “ ens han dit una alternativa fer el recorregut de Turieto Bajo i Alto,
es el recorregut menys conegut del par i es molt bonic!”. Ens assabentem
que han caigut uns 80 litres per metre quadrat en una hora, per a nosaltres que
estem acostumats a vorer ploure en grans quantitats ens quedem assombrats.
Hui
tenim dos baixes, problemes estomacals. Anem a fer la que arranca davant del
restaurant i passat el pont un indicador ens indica la direcció “Turieto bajo”,
anem cap a la dreta, la pedregà, ha deixat els marges de la senda emblanquinats
per la gran quantitat de gel acumulat. Son gruixudes, tenen aproximadament les
mesures d’una pilota de golf, en alguns llocs formen una catifa blanca. Anem
avant, apleguem a la cataracta dels “Avets”, preciosa!, el riu baixa amb força
degut a les pluges, el soroll fort, ensordidor.
El
grup es separa, el guia es queda a soles i espera uns minuts, torna arrere
buscant al companys, i a uns 250 metres esta la Penya parada, “passa alguna cosa?”, pregunta el guia, “la malalta es troba millori vols unir-se al
grup i fer una part de la ruta amb nosaltres, han anat a buscar-les!”,
diuen els companys, tornem arrere a per les companyes i el company, passats uns
minuts els trobem en les rodalies del pont. Reiniciem la ruta i avant, de tant
en tant fa algun plugim sense importància i tenim que traure l’equip d’aigua,
som com l’arc de Sant Marti, multicolor, grocs, verds, grisos, negres; una gran
varietat de materials i colors.
Tornem
a vorer la cataracta “dels Avets”, aquesta vegada amb deteniment, una
meravella, “ara farà goig vorer la Cola de Caballo!”, diu un company,
“possiblement la praderia estiga enfangada i plena d’aigua, i per tant
inaccessible!”, el parc esta tranquil, la pluja a allunyat als senderistes,
seguim avant ara toca vorer la cataracta de la “Tomborretera”, altra meravella,
es una ocasió excepcional poder vorer aquestes cataractes desprès d’una pluja
tan abundant com la de la nit passada, la companya esta millor de la
descomposició d’estomac, entre l’aigua isotònica i un poc de pa torrat ha
recuperat les energies i torna amb ganes de caminar.
Anem
avant, la senda de bon caminar, de tant en tant la pluja fa acte de presencia,
llevat, posat es un sense parar; al final no els llevem, a la dreta poder vorer
la carretera que porta a Torla, el autobús passa per ella. Ens serveix
d’orientació, altra cataracta, ara es la de “Molinieto”, es l’ultima de les
tres en la part baixa del parc. Trobem un refugi de fusta i sostre de planxa, “en cas de pluja o d’una pedregà forta faríem
ús d’ell, i no miraríem color ni grandària!”.
Anem un poc a
segues, no sabem on esta el creuer on girarem a l’esquerra per fer la part alta
de la senda. En aplegar al creuer, la malalta ja recuperada decideix tornar al
pàrquing, es acompanyada per un altra companya. Girem a l’esquerra i anem cap
amunt, la pujada no es forta, mes bé suau, però continua, anem amunt, sabent
que el desnivell no es fort, anem a bon ritme, el bosc tancat de fagos, pins i
avets es impressionant, una meravella, “gaudiuuu, gaudiu!”, la molsa entapissa
el troncs, les pedres, fotos de la part baixa del bosc, un ecosistema viu; els troncs caiguts esta podrits i desfent-se,
seguim avant, ara no plou, gaudim de la natura com xiquets, estem acostumats a
un altre tipus de bosc baix, format per romers, argilagues, lligabosc,
esbarzers i altres plantes típiques del bosc mediterrani.
El
objectiu es aplegar a la pradera del parc, “on
dinem?”, pregunten, “en aplegar a la
pradera del parc buscarem un lloc i dinarem!”, contesta el guia, hui portem
truita i llonganissa, que ens han preparat en l’hostal de Sarvise, un dinar de
luxe.
Anem
de baixada, de presa, cau un plugim, la roba aguanta l’aigua, encara hi ha gel
a les vores de la senda, no volem ni pensar sí ens haguera caigut la pedregà damunt
en plena ruta i sense poder trobar refugi. De tant en tant fem una ullada als
voltants per vorer el bosc digne de comptes de fades. Apleguem a la pradera i
busquem un lloc on dinar, un banc de fusta ens serveix, aguantem la pluja com
si res. En dinar “Au Cacau”, i en posem en marxa, “anirem a vorer les
cataractes de Arripa, L’Estret però des de un altre punt de vista, ara les
vorem des de la banda dreta, el primer dia les veiérem des de l’esquerra!”, caminem
per un sender adaptat als visitants que tenen alguna deficiència locomotora,
ens fa goig passejar per la senda, es un descans per als nostres peus i cames
Els
bosc una meravella, una roca coronada per uns fagos jovens amb un cartell que
porta la llegenda “Soy la Piedra de las Siete Faus. Ya no me acuerdo desde cuando me
llaman asi, pues debio ser hacia 1918 cuando el valle de Ordesa fue declarado
Parque Nacional y sus guardas me tomaron como referencia. Por entonces, sobre
mi, crecierón siete añosas hayas, no muy recias però sí altaneras. Me gustaria
volver a ser de apariencia musgosa y cuidar de las hayas que solo quieren tocar
el cielo. Gracias por cuidarme y no escalarme”., ens quedem
bocabadats per la bellesa de la roca, fem fotos i respectem la natura, seguim
avant, el camí s’empina però no te cap de dificultat, apleguem a la primera
cataracta, es la de Arripas, diferent a la del primer dia, una meravella, la
primera vegada la vàrem vorer de passada, ara tenim temps de gaudir-la en tota
la seua plenitud. Una meravella, el riu baixa en força degut a les pluges, usem
la cataracta de fons per fer fotos del grup, per parelles soles.
Seguim avant ara
anem cap a la cataracta “del Estrecho!”, un altra meravella, el soroll
ensordidor fa que tinguem que alçar la veu, l’aigua que arrastra el ven tens
mulla, tot lo mon vol un record del moment, la parada es breu i ven aprofitada.
ara tornem cap arrere, de pujada, busquem la senda que va per dalt i tornem
arrere, en grups menuts caminem cap a la pradera, on tenim que agarrar l’autobús,
alcançe a unes companyes, “som les ultimes?”,
“no, darrere tenim a dos persones que estan omplint les botelles d’aigua,
i no tardaran en alcançar-nos!”, diu un company, cadascú va al seu ritme, uns
xarrant, altres absorts en el seus pensament, ara de presa cara avall, no
tarden el alcançar-nos el dos company rezagats, fem una breu parada en el punt d’informació
del parc on ens donen uns fullets informatius del parc, veiem l’autobús, anem
pujant per a tornar a al pàrquing, una companya s’ha deixat el pals i fa un
esprint per anar a per ells, l’animen perquè no es quede en terra i tinga que
tornar en un altre autobús, “es incansable, després de caminar tot el dia
li queden forces per córrer amb la
motxilla al llom, es forta de veritat!”, li aplaudim i aplega a temps. Tornem
cap al pàrquing, el dia ha segut bo i bonic, llàstima de “La Faja de las Flores”,
l’any vinent estarà ha hi, tornant veiem el cartell “a la Faja de las Flores
por la senda de la Carriata”, esta al costat d’una caseta que es fa servir d’aula
de la natura. Prenem nota.
 |
| Tossal del Mallo |
No hay comentarios:
Publicar un comentario