01/05/2015 El Montgo

            Hui som 7, fem marxa sense cafè, esta tot tancat, es festiu i la gent vol descansar, hui anem cap al Montgo, altra muntanya mítica de la Comunitat, la penya esta partida, alguns per compromisos familiars han optat per fer senda el dissabte dia 2, van a recórrer el barranc de l’Infern al terme de Favara, altres estan al Pirineus, i altres desapareguts, de bon mati i ja fa calor, esperem que no ens castigue molt. Comencem la ruta amb un poc de retard, ens hem passat el desvio per anar a la pedania de Jesús Pobre. En aplegar una colla de gent de totes les edats, va a pujar al Montgo per el barranc de l’Hedra, lloc per on tornarem al punt de partida. Un poc d’asfalt i anem amunt, un poc d’asfalt i enseguida una senda empedrada i de bon xafar, i que dura poc.

            Anem amunt per senda pedregosa i de pedra solta, el primer kilòmetre la pendent es del 10,67%, no esta gens mal, el segon del 14,36 es fa notar, el ritme bo i xarrant, de tant en tant fotos, darrere  de dreta a esquerra tenim Ifach, la serra de Bernia, El Carrascar de Parcent, La Vall de Laguar amb els tres poble encara-mullats a la serra; el Cavall Verd, i fins al Monduver, les vistes de les platges de la Safor i del poble de Dènia son impressionants, Cullera al fons, una meravella per al ulls.

            Apleguem al creuer del “Coll de Pous” trobem un grup de gent jove, que van de camí al Montgo, ens fan unes fotos i avant, tot el camí anirem fent canvis, ara davant, ara darrere, ens comenten que la pujada per el “Raco de l’Ull de Bou” es molt perillosa, ells han agarrat una variant, anem avant, ens aconsellen per esmorzar el ùnic pi que hi ha a la senda, Apleguem al pi, i res esta ple de que hem vist al mati, busquem ombra i la poca que ens dona un olivastre l’aprofitem.

            El esmorzar com sempre bo, va fent calor, hui les temperatures pujaran prou, dema seran mes altes, agraïm el llevant quant bufa, després del cafè seguim, continuen passant gent, estrangers i tot, el Montgo “hui pareix el carrer Colom de Valencia un dia de rebaixes”, seguim avant i el grup que hem trobar en la pujada del “Coll de Pous”, ara baixen cadascú al seu aire “una jove diu ¿on esta el meu novio? Allà baix li contesten els amics ¿ara para que el vullc?,¡ no te cases xiqueta!, tot son rialles”, apleguem a la Creu de Dènia, el últim tram es pedregós en avarícia, de mal xafar, la vista sempre a terra, “, sols per les vistes val la pena pujar, t’oblides de tot”.

            Fotos i mes fotos, el paisatge impressionant, com el dia no esta molt clar, sols podem vorer els cims de les muntanyes d’Eivissa, una llàstima a l’altra serà. La primavera esta per tota la muntanya, tot florit, “cap de moro, gladiols salvatges, margarides, el romer, espígol, i altres plantes que no coneguem”, tot una meravella.

 Anem avall la gent continua pujant, es un riu, dia de festa, i ben aprofitat, anem a poc a poc a buscar el barranc de l’Hedra, sempre pedregós, la baixa empinada i no es perillosa, alguna culada i res mes, veiem a la nostra dreta el pi solitari ara vuit, fa calor, de tant en tant ens arrepleguem i aprofitem per fer un glop d’aigua, ens sembla que hui l’acabarem tota, la baixada en zig-zag, un company diu que es millor per on hem pujat, no trobem a ningú, el silenci es a tronador, en aplegar al fons del barranc, s’acaba el patiment, senda de bon caminar, i sols ens que dos kilòmetres per aplegar al cotxes, i tornarem a casa, però primer una cervesa ben fresca per llevar-mos el calor de damunt, l’aigua s’acabà, tindrem que portar-ne mes, en esta senda no hi ha fonts. ¿ On anirem la setmana vinent? Ja borem, on la fem, però segur que fem senda. Des-de la tranquil·litat de casa, podem comptar que hem tingut la primera pífia en 8 anys, una averia de cotxe, que ens a retardat un temps, però es tranquil·litzador, nom hem tingut cap d’accident digne de menció, tant de cotxe com a la muntanya. Alguna lesió menuda i sense importància.

¿Es primavera?
La colina sin nombre
se perdió en la neblina

Matsuo Basho (1644-1694)

24/04/2015 Circular dels voltors

            Hui anem cap al poble d’Alcoi, a la comarca de l’Alcoia, estan en festes de “ Moros i cristians” i dedicades a Sant Jordi, commemorem la derrota de Al-Azraq, en el 1276, (morint el propi Al-Azraq quant es trobava assetiant Alcoi), altra volta Al-Azraq “el blavet”, este personatge amb el rei en Jaume estan presents a l’historia del nostre país, no hi ha que oblidar la nostra historia, per a bé o per a mal.

            Hui som 16 i “Claudio” un gos nou en la plantilla, jove de 2 mesos, i ganes de caminar. Tornen un vells ami i no amic vells, recuperat de la seua malaltia i en bona forma física. La senda es la unió de dos mitges sendes, la primera part que va per el barranc del Cint i la segona que va per dalt dels penya-segats del mateix barranc.

            Com sempre cafè i marxa, no podem travessar el poble per estar en festes i agarrem la vora dreta per la zona industrial de “Gormaig” buscant la carretera de Banyeres de Mariola per aplegar al “Preventori” punt d’eixida. A les 8.20 começem la ruta en direcció al poble, prompte deixem el asfalt per entrar en una zona de pins, ben marcada i de bon caminar, veiem un “cementeri” de mascotes, miradors i llocs on poder assentar-se a vorer el paisatge. En un no res estem altra volta al asfalt i definitivament al deixem per entrar al barranc del cint, l’entrada impressionant, un tall a la muntanya tallat per les pluges al llarg de segles, la primera impressió es bona, la senda es un empedrat que de manera sinuosa va per dins del barranc, ara a la dreta, ara a l’esquerra, en passar la “porta” anem per dins d’un lloc meravellós, fresc, alcem la vista i tenim volant els voltors, els nius estan a l’esquerra del barranc en un penya-segats impressionants.

            Fem un descans per esperar a la jovenalla, en un estret del barranc i empedrat. Reagrupats seguim avant a la dreta un corral amb cabres, asses i uns quants gossos, a poc a poc anem pujant, mirem a l’esquerra i ens sobrevolen els voltors, fent el seus cercles característics, aprofitant les corrents d’aire calent que puja cap amunt (inversió tèrmica), la font de la “Teula” a la dreta, anem avant, xarrant com sempre en grups, el company malalt de la “ciàtica” no confondre amb una “asiàtica”, es recupera a poc a poc, hui es la prova, a estat ben malalt. Altre descans, i tornem a reagrupar-nos, uns glops d’aigua i girem a l’esquerra, seguim avant, deixem a la dreta un mas i ja podem vorer a la dreta el Montcabrer, estem dins del parc natural de la serra “Mariola”, un altre mas a la dreta i eixim a l’asfalt, son uns centenars de metres, camps de cereals, ametlers, oliveres i alguna carrasca aïllada, a l’esquerra bosc de pins, una pomera en flor ens convida a fer una foto a les xiques, un fondo preciós per una foto.

            Tenim el desvio a l’esquerra, i ens sembla empinat, mes avant a la mateixa ma tenim una pista que ens portarà dalt del penya-segat, girem a l’esquerra i es fa hora d’esmorzar, trobem un lloc que ni pintat, de cara al parc natural del “Carrascar de la font Roja”, el fondo impressionant, el esmorzar com sempre, el agarrem amb gana, no falta de res, vi, olives, fruita variada, cafè i com no “llaços de mel” i “boles de coco”.

            Ens trobem al mig de dos meravelles de la natura, de dos parcs naturals, i comencem a fer projectes, pujar al cim del Menjador, des-de Alcoi, la senda bonica i un poc dura; el punt de partida el cementeri, per l’antiga via de tren, ara convertida en una via verda, passant per el pont de les “Set Llunes”, buscant el “Raco de Sant Bonaventura -Els Canalons”, travessant el bosc de “carrasques” del parc natural. Esperem que els especuladors no entren a urbanitzar el parc. La deixarem per a la tardor.

            Costera amunt buscant “el canyet” o “muladar”, una tanca i un cartell a l’esquerra ens indica que tenim prop el lloc on comença la re-introducció del voltor comú (Gyps Fulvus) en estes terres. No podem entrar i seguim avant buscant els penya-segats, esperant que alguns d’ells alcen el vol i ens impressionen amb el sues 2 o 2,5 metres d’envergadura. “Claudio” esta cansat i el amo buida la motxilla i posa dins per a que descanse, ha fet 8 kilòmetres, no esta gens mal per un gos tan menut, li fem fotos a “Claudio” que ens mira des-de la seua atalaia, còmode va ell, a Darko no volem ni pensar si algun dia es lesiona, son al menys 18 quilos de pes.

 Ens creuem amb un grup nombrós d’excursionistes, jovenalla i algun adult, son castellano-parlants, ¡ bon dia!, ¡ buenos dies ! anem saludant, ara costera amunt, un descans per reagrupar-nos estem dalt de la zona on fan el nius i no tenim sort, no en veiem cap volar, però les vistes impressionen, veiem les serres dels voltants, seguim avant, veiem la creu de ferro on esta l’ermita de sant Cristòfol, les pujades mes grans s’han acabat, sols en falta una per aplegar a l’ermita i ja anirem de baixada. Fem fotos de diverses plantes no vistes en la ribera son parasites d’altres, en aplegar a l’ermita foto de grup, encara que alguns han decidit descansar en el encreuament de la senda, xarrem de mil coses, la mes cridanera es la treballadors i treballadores que no aplega a mileurista, cada vegada mes abundant, gent que no aplega a final de mes, aguanta en lo que pot, privant-se de les coses mes precises, un drama que els nostres polítics no veuen o no volen vorer.

 Anem avall, per la senda llarga, senyalitzada amb el “xiulet”. Baixada de bon caminar, hem optat per la baixada llarga i no per la curta i molt empinada, val la pena per evitar les lesions i algun esvaro, apleguem a la font i refresquem, la primavera esta posant-se de llarg en estos paratges, els arbres comencen a fer ombra densa, ja no son brots menuts; seguim avant i ja estem a prop del final, en la cantina unes cerveses fresques, i una xarrada, va fent calor ¿ on anem a la setmana vinent ? al ¡Montgo! pujant des-de la pedania de Jesús Pobre, alguns excusen la seua assistència, la festa del 1 de maig convida a fer algun viatge. Ens acomiadem, la gent te presa per aplegar a dinar en família, altres es queden a xarrar.

La mariposa revolotea

como si desesperara

en este mundo (Kobayashi Issa 1763-1828)

18/04/2015 Simat – La Xara – Font de l’Escudella – Les Foies – Castell de la Reina Mora o del Alfandech o de Marinyen

            Hui som 11, a les 8 estem a Simat, punt d’eixida de la senda de hui, la petició acabarà serà complida. Rodegem el monestir de Santa Maria de la Valldigna i la primera parada es la ermita de Santa Ana o també coneguda per la Mezquita de la Xara.

“Antigament, al voltant de la mesquita s’estenia l’alqueria musulmana de La Xara, avui desapareguda, on es conreaven vinyes, garrofers i figueres. El topònim de La Xara pot ser provinga de “as-sacrà” (“l’estepa”, “la garriga”).

Fou construïda al voltant del segle XV per donar un lloc de pregària als musulmans que hi vivien després dels assentaments cristians de la Valldigna. Però el 1525, un decret del monarca Carlos I, obligà a la conversió cristianisme. Eixe mateix any, més de 70 moriscos fugiren de La Xara, i en l’any 1531 la resta abandonà per a sempre la Valldigna, embarcant-se a unes naus algerianes atracades al port de Dènia. Poc temps després, la mesquita es reconvertí en església dedicada a Santa Anna i la zona fou repoblada amb cristians, però, que també abandonaren el lloc cap a l’any 1610, deixant-lo definitivament despoblat.”

            Lloc molt interesant per ser dual, per la porta situada al nord es por vorer la  Quibla en la paret sud. Des-de la porta oest es por vorer el altar dedicada a Santa Ana, prou ben conservada junt a la Mezquita blava situada a Chelva.

            Una ullada al edifici i tornem arrere per començar la pujada cap a les Foies, buscant la font de l’Escudella en estos moments esta seca, a xorrat un poc perquè encara queda d’humitat; entre el km. 1 i 2 el desnivell es del 12.11%, entre el 3 i el 4 del 15.73%, la pujada es dura, el ritme bo a la primera en lo front, el grup xarrant com sempre segueix la carretera i no veu el desviament a la dreta, la veritat, un poc amagat, telèfon en ma i a cridar-los,¡ torneu arrere! Ens reagrupem i pugem amunt, el ritme bo ara al guia no el perden de vista, no se fa pesada la pujada, a poc a poc anem llevant-nos la roba, fa calor el dia promet ser bo, les boirines matineres aguanten a hi, una llàstima, el paisatge no es pot apreciar amb tota la bellesa. La flor del taronger esta esclatada i el perfum d’azahar en envolta. Hem recuperat a una amiga de Tavernes de la Valldigna que fe a un temps que venia a fer sendes. Com sempre la gent va i ve, i sempre son benvingudes, tenim el senderista temporal Abulense per mes senyes, el convidem a fer mes sendes amb nosaltres sempre que puga.

            A les 10 apleguem a la Font Nova en el paratge de Les Foies, un lloc privilegiat al mig de la natura. Cassetes senzilles, al mig d’un bosc mediterrani, envoltat de pins, matolls, d’una bellesa incomparable. A esmorzar, i després un cafè al bar.

            Seguim la senda un poc mes relaxats, les pujades queden oblidades, ara anem en grupets xarrant, el paisatge primaveral, les flors conegudes i altres no, hem vist lliris blaus, etc. Parler sobretot del nostres avantpassat de les penúries que passaren en la postguerra, la fam que patien i com sempre deixant les penúries darrere, sempre sense perdre l’alegria i el bon humor, deixem a la dreta el desviament a la font del gos, nosaltres recte, la pista pedregosa i de caminar incòmode, pedra mitjana i solta, el tram no es llarg, passem a pista de terra, pins a la dreta a l’esquerra, el Monduver darrere, el gps ens indica un mirador a la dreta, anem a vorer-lo, impressionant, El Monduver, les marjals de Xeraco i Xeresa, la platja de Gandia, les boirines no alcen i en dona igual el paisatge meravellós, seguim avant i apleguem al desviament a l’esquerra, l’antena en desús ens fa de guia, un pujadeta i passem a senda de muntanya, zona cremada i en plena de recuperació de matoll baixa, sols falta un espentonet de la ma del home i en uns quants anys podria estar recuperada. Apleguem al fina de la senda i baix veiem el castell, ara la baixada es dificultosa pedra solta i esgarrifosa, lapiaz que ens molesta el peus, a poc a poc anem baixant, el trajecte es fa un poc pesat, apleguem al castell i una amiga vota d’alegria el seu somni tants anys ajornat i al final es cumplit, “El Castell de la Reina Mora” esta a hi, fotos votant d’alegria i signe de la victòria. A hi va una poca historia:

            “La primera ocupació de l'enclavament on s'ubica el castell data de finals del segle XI, segons les cròniques al final d'aquest segle. Amb el nom de Marignen o Marynen demostrat en el llibre de la Repartimiento la Vall d'Alfandech, igual com les masies que van ser-hi. El nom del castell de la Reina Mora deriva d'una llegenda segons la qual una reina musulmà s'estira sobre el penya-segat des del castell. Jurisdiccional, al llarg de la vall amb els seus castells (Marinyen i Alcalá) va pertànyer des dels seus inicis a Alzira. Després de la conquesta, tindria la seva pròpia entitat i amb la del Rey Don Jaime. La història del castell començaria amb els primers edificis musulmans que, com la majoria d'aquests castells musulmans tindria la funció de refugi a la població de les masies properes. Després de la conquesta que començaria un període d'esplendor en que multitud de diferents estructures construïdes com a cares noves de parets, cisternes i altres habitacions i edificis. En temps del Senyoriu dels monjos cistercencs, a càrrec de Jaime II el 1287 fou rea-nomenat la vall de la Valldigna i el castell tingué un especial interès. Eren criats complexions diferents, algunes de certa importància, com són la part més alta del castell, que tindria tres plantes i on es troba la petita capella d'arcs de creueria. Un dels pocs documents on es cita castell parla de la cessió feta per l'abat de la Valldigna Jaime Campos, mestre d'obres del castell de Marinyen, així que el mantingui. Del segle XVII el castell no tenen interès nou. El castell està situat a 2,5 quilòmetres al sud-est de la ciutat de Benifairó, a la comarca de La Safor. A la part superior i al vessant nord-oest d'un turó escarpat de 237 metres d'alçada, que està situat al centre de dos barrancs profunds que està flanquejat pel nord-est (el barranc de Raboser) i al sud-oest (barranc del castell) que baixen a la Umbría de la Valldigna a la plana. Al sud de la fortalesa és el Pla del Toro i Simat i vers est a la pena de Ferraguts. Les estructures del castell pertanyen a dos moments diferents.

            El primer realitzat a l'època musulmana i la segona, en l'època cristiana, dominat pels monjos cistercencs. Es poden distingir dos recintes emmurallats, l'interior primer cases que formaven el poble. Accés és mitjançant una porta de maçoneria arc encastat. Aquest lloc està protegit per una muralla d'un metre ampli que s'adapta a l'orografia del terreny. Les cases s'organitzaven principalment en moviments i deixant l'altre mig metre útils, possiblement per les pluges torrencials de drenatge. La tècnica per a la construcció de les cases és el fang i la majoria d'ells tenen mides similars, incloent el gruix de la caixonades, que és de 30 cm, aproximadament. El segon recinte està situat a la part superior de la muntanya. A la part nord hi ha algunes agències que semblen ser de l'era cristiana, amb algunes de les parets de tapial. En el medi són dos pous, gran rectangular una i una altra petita planta quadrada. Al sector més meridional del castell és una petita capella d'arcs gòtics construïts amb blocs de pedra. Es troba en una cambra alta, també de carreus amb una volta encastat de maó que conserva l'empremta de barres formant el sistema de la deslocalització. Els fets sobre pedra frontisses resistint la porta es pot veure l'entrada de la capella, amb un arc semicircular. Una vegada vam trobar un corredor que vols ser cobert per una volta de canó. Oposat a una paret enguixat de morter, vist alguns grafits, possiblement medievals. Fora d'aquest corredor, adossada a la paret de graphitis que un altre cisterna també és sense cobertura. Seguint cap al nord, cap al costat est i continuant el mur exterior de la capella. Hi ha una paret de gratacels formada carreu amb alguna incorporació de maçoneria. A l'interior són suports que indiquen que hi havia tres plantes. Més al nord de la cisterna és una meitat-arruïnat escala que condueix al castell de la part més alta, l'espai que s'accedeix per una porta amb arc de mig punt.”.

            Gaudim de les vistes que ens rodegen i anem avall, estem al fina de la senda de baixada del castell, sols ens falten uns kilòmetres i ens espera una cervesa fresca, per llevar-nos de damunt la calor, refresquem al peu de la senda del castell mentres esperem al rezagats, ara anem cap a al paratge de la “Fontarda”, la font esta seca, ni gota d’aigua, , zona d’ombria al mig de camps de tarongers a la vora de la muntanya;  ens reagrupem, i xarrem, la propera setmana anirem Alcoi, a fer una ruta per vorer els voltors en llibertat. L’opinió generalitzada de la senda es d’un 10, sense paraules, la primavera ens envolta, podrem tornar un altre dia però no serà igual, apleguem a la paret sud del monestir i ja estem finalitzant al senda, a per la Cerveza i ens acomiadem, fins a l’altra sobretot del foraster, i queda convidat sempre que vullga vindre a caminar, per mostrar-li els nostres paratges i sendes.

Espada y morral:

Fiesta de Muchachos,

         banderas de papel 

11/04/2015 Villalonga - Forna - Villalonga

            Primer que res comentar alguna coseta dels pobles que son inici, punt inter-mig i final de la senda. El primer Villalonga, poble de la Safor a prop de Gandia i nucli urbà on el primers vestigis que es coneixen del terme estan en la seua majoria al aire lliure en el lloc conegut com “E Pla de la Llacuna” del Paleolític Superior, altres jaciments son la cova del Pastor, la cova del Racó del duc, se feren troballes de punxons d’os, ceràmica decorada i alguns nòduls de sílex de l’època neolítica. El rei Jaume I la va conquerir en agost de 1240.

            L’actual població de Villalonga esta formada a partir de carrers musulmans i caserius primitius anomenats Cais, La Font i l’Alcudia, després de l’expulsió dels moriscos van quedar despoblats altres llogarets com Ráfol, Buixerques, Simat, El Reconc, L’Almàssita, La Plaça i Recunxent. Un document de 1607 es permet estimar la población musulmana en uns 1000 habitants a la Vall de Villalonga. Tambe el poble de Villalonga es molt conegut per un dels punts d’inici o final de la Via Verde del Serpis, antic traçat del tren Alcoi-Gandia.

            Forna forma part del nucli urbà Adsubia-Forna, que es va formar en l’any 1911, com no d’origen àrabs, destacant el castell templari de Forna, poble ben conservat en el seu traçat que guarda tot el sabor d’una alqueria morisca.

            Tenim noves incorporacions, ¿seran temporals? Els temps dirà. Anem a la senda que es molt interesant, en el seus origen sembla que era una senda de pota, i comunicava les dos valls, els primer kilometres a la l’altura de la costera de Senent el primer kilòmetre te un desnivell del 14% i el segon del 12 %, un poc fortes para la gent que estiga desentrenada. Travessem un bosc típic del mediterrani, pins blancs, matorral baix, tota la senda va per baix d’un dosser format per el pins, deixant de tanta en tant alguna clariana, de caminar agradable encara que pedregosa, la primavera esta en plena forma, les plantes florides per tots els costats, anem amunt i a partir del segon kilòmetre i abans de topar-nos amb la “Casa del Metge” comença la baixa molt suau cap a Forna, en zig-zag i estreta, en alguns moments per dins de regadores formades per el xafar de mols peus, eixim del bosc i la dreta veiem entre pins el castell de Forna, girem a la dreta i anem cap a ell, de sobte final del camí, una replaça que dona accés a un xalet, no trobem una baixada cap a la carretera, sols apreciem una que passa per dins del xalet, respetem la propietat privada i desfarem el cami. Es hora d’esmorzar, no podem aplegar al castell, Apareixem els entrepans, les olives, papes, llonganissa de pasqua, cafè i una mona de pasqua farcida de nous, i pepites de xocolate. El paisatge meravellós, una atalaia impressionant ens permet gaudir de tota la vall de Forna, plantada de tarongers, el olor del azahar ens ompli els pulmons del seu aroma embriagador, foto de grup i mengem totes les viandes i tornem cap al desviament i baixem cap al poble. Anem xarrant de tot un poc la salut dels "lesionats" va millorant, ens preocupem dels companys que no veiem, algún dia tornaran, temps al temps.

            Al poble estan de festa, fent curses per a menuts i gent no tan menuda, passem per el poble cap al castell templari, els carrers estrets i conservant el seu traçat de l’època morisca, els carrers tenen nom i algunes de les cases no tenen números, sols estan en la façana el nom d’alguna de les persones que viuen en la casa “ Ca Margarita, Ca Vicent, etc”. ¡ Bon dia ! saludem, eixim cap a la dreta i els corredor menuts passen volant cap a la meta d’arribada, nosaltres cap amunt al castell de planta quadrada, amb quatre torres de les sols una conserva el sostre. Des-de la seua porta que esta tancada, i indica els horaris de visita, i no coincidim, fem foto de grups i gaudim de les vistes, davant la vall darrere un altra vall i la Llacuna de Villalonga. Fem un paronet i tornem cap arrere, al ser la senda lineal cadascú va al seu aire, ara amunt, tornem cap a Villalonga, la senda esta molt transitada, al ser vespra de diumenge de Pasqua, la gent ix a caminar i sense presa, el dia no acompanya massa, però fa bo, comença la pluja, gotes aïllades, així serà tot el camí de tornada, un plugim sense importància, al tòner gaudim de les vistes cap al mar i veiem el castell de Villalonga entre un clar de pins, cosa que abans no havíem vist, en ruïnes, sols conserva el murs, el plugim es transforma en gotes mes grosses, i com estem a prop del cotxe no li donem massa importància. En aplegar ens acomiadem fins a la propera senda i per canvis d’última hora, borem on la fem. Esta senda es recomanable per qualsevol època de l’any. No hi ha fonts, encara que al distancia entre pobles es curta i ens podem abastir d’aigua al qualsevol lloc dels dos pobles.

28/03/2015 El 5 pobles de la Vall de Gallinera

            Tornem a una de les Valls per excel·lència de la província d’Alacant: La Vall de Gallinera. Hem trencat la costum i venim en primavera a gaudir d’un espectacle de la natura els cirerers en flor, sense voler menysprear altres zones de la geografia espanyola, este es un del que tenim a prop de casa, altre també a prop es el de Laguard.

            Hui som 9 caminants en ganes de gaudir de la natura es plena explosió, degut a les pluges recents el verd es verd, les fonts brollen i el soroll en acompanya, els barranquets xorren, els pardals xiulen, les abelles treballen sense parar. Un plaer per als sentits.

            “En este una vall allargada, en forma de corredor en direcció nordest- suroest, en el que te el seu naiximent i discureix el riu Galliner, que està rodejat per montanyes: la Serra de l'Almirall, la Serra de l'Albureca i la Serra Foradada. Es un de les valls de l'interior de la montanya d'Alacant format pels nuclis de Benirrama, Benialí, Benisivá, Benitaia, La Carroja, Alpatró o Patró, Llombai i Benissili. Tots estos pobles constituixen un nomes municipi La Vall de Gallinera. L'Ajuntament està en Beniali.             Despres de l’expulsio dels moriscos en l’any 1609,la vall queda totalment despoblada i fou repoblada per gent vinguda de l’illa de Mallorca.”

            L’eixida de Benialí, on esta l’ajuntament dels 8 pobles un d’ells, Llombai esta abandonat, esta senda es un puja-baixa sense parar, anem avall i entrem en Benialí, poble menut amb el seu encant, fins fa uns anys estaven condemnats al despoblament, però degut al turisme i l’explotació de la cirera i altres conreus, tornen a viure i repoblant-se a poc a poc, caminem per camins de terra, a l’ombria de garrofers, oliveres, cirerers i tarongers, apleguem al següent poble Benissivá, el segon dels cinc el travessem per carreres estrets on un vehicle passa amb dificultats, son tots d’estructura agrícola, on lo important era la cavalleria, ara mes moderns fan us del quad o el tractor, també cotxes.

            Sols creuem la carretera i ja estem a Benitaia, el segon poble de la ruta, agarrem el camí de la Foradada i aplegarem a ella, entre bancals de cirerers en flor, i no ens en cap ninguna flor mes, futurs fruits rojos que abans de l’estiu estaran madurs i bons per menjar, seguim avant per camins de terra o de formigó, amb fortes pendents, anem xarrant, ¡tornarem a vorer el fruits i la foradada, quant siga el seu temps!, intentarem camviar la ruta per fer-la diferent, anem amunt i deixem a l’esquerra la pujada a la foradada, girem a la dreta i es hora d’esmorzar, heu fem a l’ombra de unes carrasques, el paratge meravellós, al nostres peus La Vall de Gallinera, al fons el Castell que defensava l’entrada a la vall, a la dreta el Miserat, a l’esquerra la serra de l’Admirall. El esmorzar breu en lo possible la penya no te presa vol gaudir d’una senda verda, natural, plena d’arbres florits i flors silvestres, les pluges de fa uns dies han ajudat a la primavera. Xarra que te xarra i intentem converser a una companya a que es presente a oposicions “el NO, ja el tens, intentau, si no pots per dalt al menys per baix, val la pena”

            Tenim reza gats parlant de musica, de guitarra, de composicions inèdites, de velles, de la fusta que estan fetes en concret de palosanto, o mes conegut per diospyros kaki, no creguem que siga la varietat del terreny però sí alguna altra rama de la família.

            Anem avall fent senda cap a La Carroja, la baixada tranquil·la casi recta, no te dificultat digna de menció, encara que algú troba a faltar els pals, seguim entre bancals de cirerers, foto per asi, foto per allà, lo que no guarda la memòria eu guarda la càmera, veiem un tancat amb un xiprer i es lo que pareix el cementeri del poble, pocs enterraments, algú en terra, altres en nínxols, algunes d’ells en construcció, falta poca gent, toquem el poble de raspall, ens refresquem en la font de Baix , i anem cap a al ultima poble de la ruta, Alpatró  o Patro, un paronet a la font Vella de Patro, glops i a seguir, de tant en tant algú diu “apresa que tinc que fer moltes coses esta vesprada” i pareix que hi ha sordera profunda, la gent viu el moment o millor dit “Carpe diem, quam mínimum credula postero" aprovecha el día, no confíes en el mañana" (Horacio).

            Visitem Patro i tornem vorejant el barranc de Runder, en alguns moments per el seu llit sec, encara que de tant en tant veiem xarcos de les pluges recients, anem a vegades per l’ombra i altres al sol, fa calor, no es esgotadora però ja va notant-se la primavera. Pugem, baixem apleguem al area recreativa de la Garriga, esta oberta, la primera vegada que vinguérem estaba tancada ¡ misteris!, a poc a poc tornem a La Carroja, esta vegada entrem per baix del poble, de carrers estrets i sense eixida, cases ben conservades, fan goig, algunes d’elles son establiments rural altres ocupades per estrangers, que van buscant pau, quetut i bon clima per els seus osos.

            Tornem cap a Benissivá vorejant la carretera, mes moderna que per la que anem, possiblement abans era un camí de carro que comunicava el pobles, hem xafat tot tipus de terreny, asfalt, senda de pota, camins de terra, sendes, barrancs. Eixim a la carretera i tornem a entrar en el camí fem un paronet a la font i llavador de Benissivá, seguim escoltant els crits “ va que tinc presa, tinc coses que fer” i la penya gaudint del dia i del paisatge, passem per el poble i ens acostem al poble on hem iniciat la senda, Beniali. Final de l’etapa, un cervesa rapida i a casa.

Per consultar mes informació : http://www.lavalldegallinera.net/historia/historia.htm

Las patrias se derrumban,

ríos y montañas permanecen;

sobre las ruinas del castillo

verdea la hierba, es primavera

07/03/2015 Hort de Soriano - Barranc de les Basses Roges - Mollo de Miramar - Lloma de les Monteres

07/03/2015  Hort de Soriano – Barranc de Les Basses Roges – Mollo de Miramar – Lloma de les Monteres

            Senda per el terme de Carcaixent, i despès dinar, hui som 18 senderistes; com diuen en em meu poble “A l’olor del dot acudeix el ninot”, per a dinar molts mes.

            Carcaixent, poble de la Ribera Alta, forma part amb el pobles de Algemesi i Alzira, amb la seua con-urbanització, son el segon nucli de població de la província de Valencia, ben comunicat tant per ferrocarril, com per carretera. Te dos nuclis mes de població al terme, que son la Barraca d’Aigües Vives i Cogullada. Hi ha coneiximent d'una població molt antiga, de l'època neolítica, especialment de la ibèrica i romanes. En qualsevol cas, la ciutat de Carcaixent té el seu origen en una alqueria musulmana.  Durant el període de dominació àrab, es va organitzar el territori i la població de manera es dispersaren masies. Hi ha diversos masos documentats en el terme: la de Carcaixent, Cogullada, Ternils, Benimacli, Benivaire, Alborgí, etc. Al parèixer la primera parroquia es va establir a l’alqueria de Ternils on actualment esta la ermita de San Roc, recentment restaurada. La seua economia va destacar per el cultiu de la morera per donar aliment al cucs de seda, i els cítrics, també destaca al terme una obra de enginyeria hidràulica con es la Real Acequia de Carcaixent, construïda entre el anys 1654 i 1679.

            Eixim de l’Hort de Soriano, un àrea recreativa enclavada a uns quants kilòmetres del nucli de població principal, antiga finca de tarongers, hui esta dedicada al plaer i per a gaudir de la natura. Pugem per el barranc de “Les Basses Roges”, de bon caminar, amb algun tros de pedres arrossegades per les pluges, de pendent suau, a poc a poc ens portarà cap a les “casses d’Alberola”, anem ara a la dreta, ara a l’esquerra, esta lliure de brosses molestes, de mati fred i van pujant les temperatures, ens espera calor al migdia, en menys d’una hora estem al fina del barranc, d’eixida suau, passem de sobte a senda de terra i camps de cultius abandonats.

            Segons ens conta el guia de hui, al lloc anomenat “cases d’Alberola”, fa un temps, gent amb ganes de fer negoci, volia fer un camp de golf, una urbanització i destrossar un paratge verge com este. La seua idea es va traslladar cap algun altre lloc i de moment segueix igual, un camp d’oliveres abandonat i matoll baix, característic de mediterrani.

            El esmorzar de hui, com sempre abundant, i regat per vi, i de postres bunyols de carabassa, ja s’acosten les falles, i com no hi ha que gaudir de les pastes típiques de l’època.

            Girem a la dreta i cap amunt per una pista forestal en zig-zag que ens portarà a una espècie de “altiplà” de 406 metres d’altura, on esta el “Mollo de Miramar” on s’ajunten el termes de Carcaixent, Rafelguaraf i Simat de la Valldigna, des-de este punt es pot vorer el mar des-de el terme de Carcaixent, concretament a la dreta de la platja de Tavernes de la Valldigna, es fan bromes a la gent de Carcaixent que foment part de la penya, ¡ des-de ací poeu vorer el mar !, ¡ jo no havia pujat mai!, ¡ veieu que no era broma, i que se pot vorer la mar, allunyada però es veu!.

            Foto de grup i cap avall, anirem per la lloma de “Les Monteres”, es pot vorer el anunci de la primavera que ja esta aguaitant el canvi, es nota, alguna flor despunta entre el matoll, el Lli Blau, Gamón (asphodelus ramosus), i altres que no conec, seuim avant replegant pinyes grans, per decorar als propers nadals la casa, hui ens acompanya gent menuda i pregunta, i torna a preguntar, li comptem la natura, la formació de les muntanyes, perque son redones algunes, perque son acabades en punta altres, escolta amb el oits oberts, absorbeix el coneiximent com una esponja. Anem avant, per pista de bon caminar, a la dreta el barranc de “Les Murteres” per on puja una altra senda, a l’esquerra la finca anomenada “Piná dels Frares”, explotació de citrics de almenys 2.000 fanecades, trenca el paissatge, format per camps ja adults, estos son mes menuts, amb colorit diferent al altres, un plaer per a la vista, la penya va estirant-se com una goma, el dia comvida a gaudir de la natura, fa calor.

            S’acaba ala pista i anem a la dreta, cap avall per una senda en zig-zag que ens portara a la font de la Parra, xarrem de tot un poc, dels nuclis de població ja desapareguts, d’altres transformats en ciutats, com podien ser Ternils a Carcaixent, Pardines en Algemesi, d’El Toro en Alzira, de Berfull en Rafelguaraf, on encara hi han algunes cases en peu i les restes de muralla, i molts mes que no en venen a la memoria. Es curios d’on es pot traure l’informació, llibres, internet, revistes d’historia, transmisio oral, possiblement cada vegada mes en deshus, cosa que no debiem de perdre.

            Seguim avant, ens acompanya “Canyolino” i “Jas o Jazz”, membres de quatre pates, i bons companys de senda, la baixada rapida i en un no res estem a la font de la Parra, uns glops d’aigua fresca, arrepleguem al rezagats i cap al cotxes, la senda bona, la companyia millor. Els comentaris de sempre, ¿ la setmana que ve, on anem?, “a Enguera, a recorrer dos barrancs, ja coneguts i transitables!, Ara a dinar que ens espera una calçotada, i l’acompanyarem d’embotit i carn, i vi, flan de café, i arnadi, i bunyols de carabassa, un plaer per al sentis. Un dinar de germanor, amb els companys, les companyes, la familia, en fí, un dia de festa. ¿ Que celebrem? Res, germanor que no en falte, segur que no faltaran les bromes, la xarradeta, les fotos, el plaer d’escoltar les converses, intercanvi d’informació per fer mes sendes, i al final el treball en comú per passar un dia agradable.

 

Mirar, admirar

hojas verdes, hojas nacientes

entre la luz solar. (M. Basho, 1644-1694)

28/02/2015 Xativa - Sant Didac - Castell

            Hui som 19, tornen companys que per motius laborals no podien vindre; com sempre al lloc de costum, cafè i marxa, camí de Xàtiva se incorporen mes membres del grup, i al final a la font del 25 dolls, completem el grup.

            Tornem a Saetabis o en àrab  مَدينَة شاطِبَة (madīna^t Šāṭiba^t) o Xàtiva, repetim un tros de la senda, que tornem a comptar o descriure, sempre deixem oblidats detalls de les sendes. El dia promet, el mati fresc i a migdia calor, comencem la senda cap a la porta del mur del castell gran, la defensa mes moderna de la fortificació, la travessem i pugem a poc a poc, i anem gaudint de les vistes de la ciutat vella i la nova, El Puig, Santa Ana i els diversos pobles de la Costera, primera estació l’ermita de Sant Josep, antiga porta d’entrada a l’Aljama morisca i per on va entrar el rei Jaume I al conquerir la ciutat, actualment convertida en ermita del sant patró del gremi de fusters, ja que ells la van restaurar, el 19 de març pugen el fusters, els fallers i falleres a fer-li un homenatge al seu patró. Plaques commemoratives de l’any 1865 donen fe per on va entrar el rei, la porta esta tapiada i al seu costat hi ha una mes moderna.

            Seguim avant a l’ombra del “Castell menut”, vorejant la mola impressionant, escarpada, agrest; veiem a la dreta les restes de una casa mora, edifica damunt de altres ruïnes romanes, ara consolidada en el mur de l’esquerra hi ha un dibuixos esquemàtics, que son reproduccions, els originals estan al museu de la ciutat. En a questos temps les excavacions estan parades per falta d’inversions, com sempre la crisis te la culpa.

            A l’esquerra l’ermita de Sant Feliu, d’estil romànic, construïda segons el model d’esglesia de la reconquista, que se va difondre des-de l’Occitània a l’Aragó i com a curiositat el sostre esta sustentat per quatre columnes de marbre del Buixcarro o també anomenat rosa Valencia. Estes columnes son les restes d’un temple roma que estava a les rodalies i com en aquella època tot material de construcció era “reciclat” les aprofitaren per fer el sostre. Segons la documentació existent a internet ocupa el lloc d’un antic temple roma, que després va ocupar una església visigoda i després mossàrab. A questos pilars ens diuen que ja en temps molt allunyats la pedrera del Buixcarrò ja era explotada per el romans.

            Seguim avant buscant la nevera de Xàtiva, restaurada i en bon estat, la descripció que ens fan el guia de l’interior es te una escala adossada a lateral per baixar al interior i poder treballar el gel, fent una capa damunt de l’altra, aïllada per palla i de uns 10 o 20 cm de grossor. El accés a l’interior es pot fer a ras de terra o per baix a traves d’un túnel. Un poc mes avant eixim per la porta de Ponent el recinte a murallat del Castell de Xàtiva.

            Seguim el recorregut cultural de la senda i de sobte ens trobem a una zona plena de pedres d’una grandària considerable, con si forem escampades per les mans d’un gegant, i de manera capritxosa, son les conseqüències del terratrèmol de l’any 1748, concretament el 23 de març a les 7 del mati i la seua replica del 2 d’abril, va produir danys quantiosos a la zona enderrocant el castell de Montesa. Estem al encreuament a l’esquerra se va al Portet de Bixquert, ací girem a la dreta i anem cap a Penyal de Sant Dídac, uns metres davant dels depòsits ens trobem un antic cementeri musulmà, tot ell excavat en la pedra, les sepultures semblem ferides obertes en la pedra, estretes i de diverses mides, el guia ens comenta que els enterraments es feien de costat i orientats al nord, ¿perquè de costat? Simplement per no fer una faena fatigosa, excavar la pedra amb martell i tallant, no seria una faena divertida. Entre elles es veu una molt menuda, possiblement d’algun xiquet o xiqueta.

            Anem ara cap amunt a poc a poc, buscant el Penyal de Sant Didac, en zig-zag, ens comenten que abans es fe a un descens en btt des-de el penyal fins a Xàtiva, la veritat veient el terreny es de temeraris. Xarrem de tot un poc, veiem bastons nous de una factura moderna, lleugers, alumini, una meravella, res de rosca sinó de clip, i el preu millor, tot lo mon en vol un parell. Mirem arrere i veiem als ressagats, seguim avant i en un creuer, fem un paronet, estem a prop del penyal, girem a la dreta i en un no res estem a la falda del penyal, unes vistes meravelloses, a l’esquerra Bixquert, a la dreta la costera, mes allà la Canal de Navarres, impressionant, el dia esta clar i podem vorer fins al port d’Almansa, i darrere la Ribera Alta. Com sempre gran varietat de fruits secs, vi, coques de carabassa, de xocolate amb nous, “suspiros”, rollets d’anís, timonet regat amb un poc d’herbero, i de remat la broma del dia, el got preparat i del termo ix aigua calenta, es han gastat una broma, ¡ no hi ha cafè !, segons l’aclaració es un oblit, res al timonet, que també esta molt bo.

            Repleguem trastos i avall a buscar la solana del Castell, entrarem per la porta dels Socors, baixem en zig-zag i company que va davant sen passa del encreuament, ara anem a l’esquerra, per senda ben definida de tan en tant apareixen sendes paral·leles , i no fem cas, seguim avant, quant portem caminats un 1 km. veiem que falta gent, esperem a que vinguin però la cosa s’allarga, ma telèfon ¿on esteu? ¡ a prop de la pujada!, ¡ nosaltres extraviats! Han anat cap al Portet de Bixquert en compte d’anar a la dreta, ens esperem un minuts, ¿ i el company ressagat, on esta? ¡sempre ha vingut amb nosaltres, en cap moment l’en deixat darrere!, aclarida la situació, avant, cap a la porta, ara be una pujada en zig-zag, curta però intensa, en un no res entrem al Castell de Xàtiva, travessant un passadís de murs ben grossos, i eixim a l’explanada, foto de família, varies, per si de cas, una xerradeta, admirem les vistes des-de les almenes, refresquem i avall. En compte de baixar per la carretera asfaltada, baixem en paral·lel, per senda de terra, en un no res estem al poble i anem buscant, per carrer empinats i estrets, que baixem i sempre cap a la dreta, buscant el inici del recorregut, estem travessant la Xàtiva antiga, la vella, la del extramurs, de cases alçades damunt dels enderrocs de la destrucció manada per Felip V en la guerra entre Austries i Borbons, per donar exemple a la resta de ciutats que resistien el seu avanç, tal va ser que li canviaren el nom de de Xàtiva per el de San Felipe. Fins ací una senda plena d’historia. Tot no te que ser muntanya de tant en tant val la pena conèixer coses del nostre país, de les costums del seus habitants, de la seua gastronomia, en forma de menjar o de pastissos, dolços o salats.

Haz como yo y compréndeme, cerezo silvestre:

nadie me conozca, salvo tus flores (Goyson, 1057-1135)