26/04/2014 Les muntanyes de Llutxent

 

Despres de diversos intents trobem el camí d’accés a l’inici de la senda, comencem uns 800 metres del lloc marcat, deixem els cotxes al costat d’un panell indicador de les diferents rutes. El panell inclou la ruta del GR-236 o del Monestir, a peu, a cavall o amb BTT.

Som 6, el dia lluminós, promet calor, i veurem el que ens oferix el dia. Comencem a caminar cap avall, la qual cosa es traduïx que el final sera en pujada, com sempre “no hi ha sendes planes”, al principi camins de terra de bon caminar, la primavera comença, gladiols encara escassos, lli blau, en matolls, són les flors més visibles en el camí, a poc a poc anem pujant el desnivell, esperem que no siga molt pronunciat, s’acaba el camí i comença la senda, destrossada pel pas de les motos de trial; no tenen consciència, només disfrutar encara que siga arrasant i destrossant les sendes.

Pugem en zig-zag, amb alguns dubtes, la senda no esta senyalitzada, o siga que a la bona de déu i fiant-nos del track, pujant, sempre pujant, no és pesat però cal apuntalar els peus, per a evitar esvarons en eixa mescla de terra i pedra solta provocada per les pujades de les motos de trial.

A mitja senda, ens girem i veiem els motociclistes pujant, com competint i sense respectar res, uns minuts més i ens apartem del trajecte, ens avancen, seguim i de sobte un motocicliste parat, donant-li a l’arrancada, ho passem i no preguntem, els seus companys perduts de vista i de soroll, insistix, no arranca, busquem un lloc per a prendre l’esmorzar, ho trobem i continuem sentint al motociclista donant-li al pedal, seguix sense arrancar, nosaltres al que anàvem, esmorzar lleuger, tots pensem el mateix, sense dir res, somriures, de sobte el silenci, deu d’haver abaixat la costera amb la moto arrastres! Esmorzem i seguim. A les nostres esquenes la Vall d’Albaida, amb els seus pobles dispersos, alguns els identifiquem altres no, reconeixem la cima del Benicadell, vigilant de dos valls, el Comtat i la Vall d'Albaida, seré, inconfundible, omnipresent, ens acompanyara tot el camí.

Rodejats de matoll baix, i alguns pins dispersos, seguim la senda, una xicoteta baixada entre dos barrancs que ens porta a una pista forestal, ara plena de clots, ara plana com la palma de la mà, girem a la dreta.

Cami ample i pedregos, ¡pero cami! deixem darrer la senda estreta i esvarosa, ens reagrupem i continuem xarrant, la muntanya sinuosa, pujant i baixant, de sobte a l'esquerra la mar, el Montgo i el Monduvér i les seues antenes, de front el Azafor i el seu circ, una meravella de vistes, la mar plana, algunes boirines, no poden vorer Eivissa, con he dit avans el Benicadell omnipresent, el paissatge val la pena, una llàstima el haber-me quedat sense bateria a la camera de fotos, tinc que gastar el móvil i no es el mateix, sempre ens quedara en la retina les imagens del paisatge quéns envolta.

Seguim avant, ara definitivament de baixada, s'han acabat les pujades, poc a poc anem baixant, veiem camp abandonats, els arbres secs, fa decennis d'anys que no es treballen, la modernor a portat l'abando de cultius de secá, trobem un encreuament, a l'esquerra una caseta menudad “Villa Bota” amb el número 6, ¿aires de grandea? o guassa, girem a la dreta i tornem al GR-236 o ruta del monestirs, caminen tranquil.lament per camins de terra, volen les perdius al voltants, com avions en vol rassant, abocanse als barrancs , fuguint de les persones i per a protegir le niuada, casetes, xalets, unes per a guardar les eines altres per a viure, antigues unes modernes les altres, es nota la civilització, el cami esta fet a trossos de formigó, per no relliscar en les pujades, ja estem a prop dels cotxes, unes pujadetes mes i ja estem a prop, girem a l'esquerra per cami conegut, uns metres d'esprint i apleguem, planejem la senda de la propera setmana, per açi per alla, i veiem un cartel GR-236, 7.7 km fins a Pinet, per senda de caballeria, decidim fer una circular i que es la seguent: Lluxent – Convent de Sant Domenech – Pinet – Llutxent, hi ha que buscar la senda o seguir les indicacions, de Llutxen a Pinet,  per el convent no hi ha cap de dubte, ¡la tinc!, sols tindre que buscar la de tornada, la part coneguda no te cap de dificultat, un pujadeta de res, del poble al convent i algo més, de Pinet fins a Lluxent per senda de cavalls no crec que tinga cap de dificultat, es més, per on passa un cavall passen persones.

12/04/2014 Cami de La Marquesa - Torre d'Aledua - Barranc de Ferrando - Bessori

            Hui som 9 ¡millorem!, després de diverses indecisions causades per la probabilitats de pluja, que si 90% de probabilitat deien uns entre les 7 i les 9, després a les 2 una altra vegada, al final eixit solejat i clar, canvit de ruta i ens n'anem al Marquesat, excepte la pujada al Bessori la resta és nou. Vorem els que ens oferix el camí. Deixem els cotxes que ni pintat prop del molí d'Aledua i just a l'eixida de la senda per on tornarem.

            La Torre d'Aledua, de la que queden només els murs defensius i la torre, del segle XII esta feta de maposteria, cal veure com ho feien de bé els morisc, calç, terra i pedra, després de tants segles seguix en peu. L'altura de la porta ens fan somriure per la dificultat que comportaria accedir a ella, si llevaven l'escala a adormir al ras. Deixem la torre i tornem cap al camí, quan per la nostra dreta ixen uns ciclistes, "que fem, anem per la senda de terra o asfalt?", decisió ràpida "terra", esperem que nos porte a l'assut, afortunadament veiem senyals de PR i pals indicadors del PR-CV 429. Els indicadors ens porten al Corral Blanc, el ambient esta perfumat per les ovelles, el sòl infestat de cagades d'ovella, seguim avant ja més tranquils guiant-nos ja que veiem senyals, no molt juntes però si bén visibles, la senda agradable, entre pins i bosc mediterrani, estan preparant tallafocs, perquè estem en un paratge natural protegit, continuem veient ciclistes , en grup, sols, ¡bon dia!, alguns educats ens indiquen que els segueixen alguns companys, és d'agrair la precaució i evitem accidents desagradables, una baixada pronunciada i arribem a l'assut, la nostra sorpresa és majúscula, taules, bancs, papereres, una meravella, res de pedra dura, en equilibri a vegades, altres assentats damunt de matolls, l'aprofitem, un opípar esmorzar, fruita tallada, galetes, olives, fruits secs, bon vi i a seguir. comencem pujant pel barranc de Ferrando, segons indica el cartell.

            3.7 quilòmetres de pujada inclosa la “Costera”, amb un desnivell del 18.8%, no ens queixem, fins al moment ha sigut agradable, girs i més girs, pujada, baixades, en fi som trotasendes i fem el que ens agrada, la pujada lenta i segura, les vistes excel·lents, fastidi de boirina, que li anem fer, un altre dia serà, continuem pujant i arribem al Pla de l'Estepar, un xicotet replanell i ens encaminem cap al cim del Bessori, un altre pendent fort i sí esta la coneixem, fa calor, la combinació del sol + la humitat ambient, ens fa patir un poc, veiem el cim, accelerem el pas, estem desitjosos d'arribar, sabem que a partir d'ací comença la baixada, ¡anim que ja arribem! l'esforç final i arribem al vèrtex geodèsic, la foto de rigor, uns glops d'aigua, i comença la baixada, ara si que anem ràpids.

            Tornem arrere per mateixa senda de pujada ara de baixada, als creuers paronet, per arreplegar al ressagats, seguim deixem la senda coneguda i girem a l’esquerra, un altre paronet i seguim esperant al ressagats, no volem perdre a ningun element, comencem la baixada, el cartell diu 39 minuts, ens sembla que serà menys, accelerem el pas, la baixada amb precaució, hi ha molta pedra solta i esvarosa, polida per les plujes i el pas de la gent, seguim a bon pas de sobte, s’acaba la senda i entren en un caminal que ens portarà al final de la senda, envoltats de camps de bresquilleres, algunes plantades de l’any, altres mes velles, la fruita fa goix, esta madurant i no tardarem molt de temps en poder menjar-les, fruites fresques que no ens falten.

            Esperem al ressagats, uns estiraments, les rises, les lliçons, les postures, alguns ballen un vals, conya pura, apleguen els últims, xarrant sense presa. El día molt bo, sense accidents, hem gaudit de la senda. Quedem en anar el 26 a Llutxen a fer una senda per les rodalies d’este poble. Adeu senderistes, bon cap de setmana. En bé a la memòria un poema que vaig llegir en una manisseta al paratge de l’Alboret en el terme de Bocairent, i que diu:

“Adeu xiquetes de l’horta

i també de l’Alboret

que jo m’en vaig a Alfafara

a l’alt del Fontanarets”

05/04/2014 Llauri - Font Negra - Creu del Cardenal - San Sofi - Collaets - Poble Nou

            Som sis caminants. La senda de hui, la qualifique de dificultat mitjana o moderada, encara que en dos trams a saber entre les basses i l'encreuament amb “la Mallà Verda” fins a la creu del Cardenal, amb un pendent del 20% i entre el waypoint 16 i 17, que ho vam fer seguint una canonada de formigó i després del 17 al 18, seguint una antiga senda de caçadors que s'havia perdut entre argilagues i albacers, és de dificultat alta; la resta de la senda com he dit abans moderada.

            L'eixida a bona hora, iniciem el recorregut en direcció cap a l'ombria de la serra de Corbera,  poques senyals, i fortes pendents. El dia es presenta lluminós amb calor, a penes començar fora roba i a la mànega curta, passem per davant d'una senda a la nostra esquerra i no fem cas, no està senyalitzada, a uns metres un senyal de prohibit el pas, la voregem per l'esquerra per una senda sense senyalitzar i seguim avant, a saber on ens porta, anem per senda plana vorejant la muntanya, i elucubrem per on enllaçarem amb la senda de la "Mallà Verda", ací està el nostre dubte perquè desconeixem eixa part del camí. Arribem a unes basses i primers senyals blanc-grogues, les seguim cap amunt i de sobte un senyal verd d'uns 40 cm. de diàmetres "eixes senyals sí que son fàcils de vorer, el poal havia de pesar lo seu i hi ha que buidar-ho quant antes", comentaris que en fan riure, en el trajecte veiem una figuera plena de bacores i inalcansables per que estan en el fons d'un barranc rodejada d'arbust amb espines, comença la pujada amb forts desnivells i veiem que han repoblat les vores de la senda amb plantons de carrasques i altres arbustos que ja tenen un bon tamany.

            La senda puja cada vegada més empinada, en alguns trams amb dificultat alta, han excavat en la terra escalons i en alguns casos amb troncs menuts els han fet escalons per a recolzar millor els peus, pujant no sense dificultat, arribem al senyal de la font Negra que queda a la nostra dreta, foto, waypoint i a seguir, esta font no té més història, esta seca a causa de la falta de pluges, seguim la senda a la nostra esquerra, i que perquè conste, esta senyalitzat amb un pal i un cartell. Continuem pujant en direcció al Pas de Sant Sofí, ara escalons fets per troncs, ara excavats, la senda dura amb pendents fortes, les vista magnifiques, no molesta res, el cel clar i sense un núvols, el sol cau a plom, sempre cap amunt, un encreuament “ dreta Fontanelles i la Murta PR-CV 335", "Esquerra Pas de Sant Sofí, enllaç Murta PR-CV 334", al fi trobem l'encreuament, girem a la esquerra i seguim, el punt de referència un pi solitari de bona alçada.

            Caminem o millor dit "casi enfilem la pujada" per la falda del "Cavall Bernat", veiem la nostra meta " La Creu del Cardenal",¡ esmorzem dalt! se sent cridar, "millor en el encreuament", "jo no vull pujar amb panxa plena" exclamen altres, " jo no vull pujar a la creu", "jo sí", al final decidim esmorzar en la plataforma, i el que vullga que puje". L'esmorzar lleuger et, i a pujar a la creu, al final ens decidim dos, la resta a descansar. El paisatge val la pena des d'eixe punt. "La Murta", "La Casella", "La Ribera Alta", "La Ribera Baja", les cimes del Monduver, El Cavall Bernat, El Benicadell, El Montcabrer, la comarca de "La Costera", la serra de Corbera, en fi un plaer per als ulls i els sentits.

            Baixem per la urbanització que dóna nom al pas entre els dos vessants de la serra de Corbera, Sant Sofí, vessant empinada que cal baixar amb precaució, la nostra vista comprèn des de València fins als limites del terme de Cullera amb Tavernes, en un no res estem baix, refresquem en la font "sense nom", seguim per asfalt cap avall, a la nostra dreta van vorer una senyal " a la cova i la Font de l'Anell", la baixada empinada plena de xalets a dreta i esquerra, ¡bon dia! saluda la gent!, ¡bon dia! responem, girem a l'esquerra i deixem l'asfalt, veiem i agarrem unes taronges per a refrescar i no són res de l'altre món, " no estan prou madures per a mi" exclama un Company” la resta a menjar-les per a alleujar la calor que va fent.

            Camí de terra i assaborint les taronges em detinc i en la menje, alguns continuen caminant, els retrobem i trobem una cadena, el gps indica a la dreta, pugem per una forta pendent, i m'entren els dubtes, fa uns minuts que la fletxa no es mou, avance pantalles i quan estic a mitja vessant es mou, hem agafat una senda que no està balisa da, pugem per la vessant seguint una canonada de formigó, i la pujada es amb forta pendent, ens reagrupem i decidim prosseguir a veure on ens porta la senda, observant la pantalla la senda bona queda a la nostra esquerra, procurem anar a buscar-la, pujem la cima d'un xicotet monticle i arriba un moment que la senda desapareix i ens guiem més per la intuïció que per les senyals a poc a poc entre argilagues, i matolls amb punjes i la resta d'arbust espinosos abaixem a la trobada de la senda senyalitzada, afortunadament no ens lesionem, només alguna arrapada sense importància. Quant la trobem girem a la dreta i en un moment apleguem al final de la senda. Caminem un minuts a veiem “El Poble Nou”, estem a uns passos de Llauri. Acabem el día cansats, sense cap de lesió, un pantaló foradat una samarreta amb algún forat La caminata dura en la vessant del “Cavall Bernat” i en “Els Collaets”. Buscarem sendes per a fer per la zona. Val la pena el paisatge.

22/03/2014 Cami de La Meravellosa - Barranc dels Terrasos (Vallada)

            Som tres, la resta de la Penya hui a fet festa, es fa de dia ennuvolat sense pluges segons les previsions, comencem un poc camp a través sense problemes, passem al costat d'un corral abandonat i enllacem amb el camí que porta als depòsits d'abastiment de Vallada, girem a l'esquerra i anem pel camí de la Meravellosa, de bon caminar sense asfalt, suaus pendents i llargues baixades, a la nostra esquerra el barranc de Boquella i el seu arc de pedra a la nostra dreta el barranc de Terrasos, el nostre enigma per a hui, caminem a bon ritme i sense problemes, no veiem una ànima, transcorreguts uns 4 quilòmetres, girem a la dreta per davant de la casa de la Meravellosa, i poc a poc entrem al barranc dels Terrasos, veim una parella de çervols menuts o algo paregut.

            La senda estreta, descendix a poc a poc cap al barranc, de baixada suau amb llocs de pedra solta, en uno res estem en el fons, veiem un camp sembrat amb cereal per a atraure la caça, i de la qual volen un parell de perdius, fins ara i junt amb els cervols els únics animals vius que hem vist en el camí. Es fa hora de l'esmorzar, busquem un lloc apropiat, ho trobem i a donar bo compte del bocata, ix el sol tímidament i ens calfa, encara que el dia no és molt càlid el sol no molesta.

            Després del café seguim el barranc, sempre per camí de terra, no molt transitat però de bon caminar, ara una pujada ara una baixada, res de lliscar cap avall com altres barrancs, la xarrada amena, el ritme bo, pardals pocs, un falcó i poc més, avions prou, el dia anterior va ploure, veiem aigua en tolls en el fons del barranc, ho travessem diverses vegades, per xicotets guals, en època de pluges fortes, no tinc clar que siga molt transitable. El temps ho dirà.

            En les vessants la vegetació és abundant, pins, matoll baix i alguns fleixos de flor, sense el seu mantó de fulles. Prosseguim pel barranc amb les seues corbes, a poc a poc van apareixent velles construccions derruïdes, algun bancal usurpat a la muntanya, abandonats i sense arbres. Apareixen camps cultivats d'oliveres, algunes amb faenes acabades de fer, més camps de cereals sembrats per a atraure la caça, abeuradors per a perdius, de sobte el final del barranc, ho deixem a la nostra esquerra i per davant del cartell informatiu ens dirigim a la dreta, per cami d’asfalt, uns centenars de metres i girem a l’esquerra, seguint un camí de terra, arribem al cotxe, i final de la senda. La impressió, bona, el dia ens ha acompanyat, no tots els barrancs són iguals i no tots els dies ixen ennuvolats, sense pluja i sense calor. La semana vinent ja vorem a on la tirem.

15/03/2014 El Puig (Xativa)

15/03/2014  El Puig de Xativa

            Hui, com sempre al Romero, la quedada és més tard del normal, anem prop, al Puig de Xàtiva, res, uns quants quilòmetres. Eixim en direcció a Xàtiva, travessem Carcaixent, deixem a l'esquerra la Pobla Llarga, i Manuel, arribem a la segona rotonda i girem en direcció a Simat, uns centenars de metres, gir a l'esquerra i aparquem.

            El començament de bon caminar, mirem cap amunt i veiem l'ermita, bé els comentaris, “caurem d'esquena de tant de mirar cap amunt”, però el llop no és tan feroç com el pinten, pas a pas anem pujant, hi ha boirina matinal, esperem que millore, sí no roín, roín. el paisatge de sobra conegut a les nostres esquenes Xàtiva i al fons la Costera. A la nostra dreta Genovés i a la nostra esquerra la Llosa de Ranes, Llanera de Ranes, etc. i a més l'ermita de Santa Anna.

"La senda en zig-zag, "Darco", com sempre davant sense deixar-se avançar, caminem, xarrem, foto per ací, foto per allá,y seguim cap amunt, de caminar agradable i pugem, deixem a la nostra esquerra una creu de fusta, i aprofitem per a fotografiar el paisatge, esplendit. Seguim cap amunt i cada vegada veiem mes prop l'ermita en restauració, en un santiamén arribem, ens ha costat menys d'allò que s'ha esperat, una pena esta a mig restaurar i no podem entrar a vorer-la.

Li donem la volta i esta tot en estat d'abandó, una pena, busquem un lloc on esmorzar, hui el menjar és lleugera i frugal, res de pastissets o dolços. Fotos de grup, panoràmica i Eli exercint de "Hércules", una instantània per a recordar. Prosseguim en direcció al vèrtex geodèsic, comencem a caminar i pujant, el camí s'endevina la senda i sinó el "gps", que quasi mai falla, alguna pujadeta, algun esvaró, però res de res, sense problemes. aconseguim el vèrtex.

Més fotos i comencem a desfer el camí, la baixada ràpida, procurem tornar pels nostres passos, evitem els esvarons, alguna assentadeta sense importància. Tornem a la senda de baixada, unes fotos a l'ermita, i cap avall, amb rapidesa, camí conegut, xarrem, el paisatge molt bonic, veiem pobles coneguts, alguns només de nom, altres per haver passat per ells, però cap desconegut, Genovés, Torre Lloris, Lloc Nou d'en Fenollet, El Tossalet, Manuel, Rafelguaraf, el port del Renoc i com no, les vies de l'Ave i les de rodalies, una ferida que canvia el paisatge rural valenciá, el minifundi.

Finalitzem la baixada, hem disfrutat del paisatge, total han sigut 4.3 quilòmetres de recorregut, sense presses però sense pauses. La semana vinent, farem un altra senda.

08/03/2014 Cami de Valencia - Clavill d'Alfarp - Barranc de La Falaguera- Senda dels fossils

La senda comença des del camí de València en direcció al paratge conegut com el “clavill d'Alfarp” en la Vall dels Alcalans, el dia fresc però amb sol, comencem a caminar a les 8.15, pareixem cebes embolicades en capes de roba, a les 9 després d'una estona de caminar la primera capa, segons anem pujant per camins de terra comencem a disfrutar del paisatge, tenim les Riberes als nostres peus, l'Horta Sud i com no l'Albufera, llastima de boirina matinera.

Arribem a la zona dels "clavills", hi ha més d'un i la veritat impressiona veure com la muntanya s'ha trossejat amb el temps, impressionant. Trobem unes petxines fossilitzades, els bromistes "son restes d'alguna fartada". Els home del futur pensaren que un austrolopiteco es va donar una fartada d'ostras. Gaudim del paisatge i seguim la baixada cap al barranc de la Falaguera, el descens bé sense problemes, només cal fixar bé els peus, el terreny esta molt sec.

            El barranc en penombra i de bon caminar, ideal per a  l'estiu, caminem entre garroferes, oliveres i matolls, eixim de la penombra del barranc i arribem a una antiga bassa per a arreplegar les pluges o d'alguna font en estos moments está seca, potser la font brolle en època de pluja, enguany esta sent molt sec, sense pluja, esperem que a la primavera reverdisca la vegetació perquè esta molt agostada; girem a l'esquerra i cap amunt.

            Es va fent hora d'esmorzar, busquem algun lloc "cómode, ho trobem amb unes vistes panoràmiques impressionants, les Riberes als peus,  com som de bon menjar despleguem les vitualles, els ciclistes apareixen ara a lloms de la maquina ara portant-la penja dels muscles, "bon profit" "bondía", ens diuen i nosaltres tranquils disfrutant del paisatje, entre glop i glop de vi, la xarrada ¿que tenim per a la setmana que ve?, que tal va ser la setmana pasada,¿el menjar bé? les vista molt boniques, tornarem per zona de Parcent, comente que la tinc “la serra del Ferrer des de Xaló”, per a la setmana que ve el Puig de Xàtiva, curta i després a menjar una calçotada, organitza Xavi, de segon carn a la brasa, com he dit abans som de bon menjar.

            Acabem i seguim, definitivament la cridarem la senda dels fòssils, esta vegada apareixen petxines fossilitzades i agrupades, seguixen els comentaris "uns fartons”, i damunt algunes disperses, pensem que “eixes no lis van agradar", foto i seguim, la ruta bona, anem de pressa, foto per ací, foto per allà, immortaliltzant el moment, guardar per al futur el que no pot retindre la retina. comencem la baixada i veiem marques de pintura roja i un clavill, pensem que les marques no són per als caminants sinó per a veure el deteriorament de la muntanya. Tornem al començament de la ruta, arribem als cotxes, ultimes fotos de la contornada, ens acomiadem “fins a la-setmama vinent.

02/03/2014 El Carrascar de Parcent

Hoy somos cuatro,  algunos han excusado su asistencia otros no han dicho ni mu, estamos en Parcent para recorrer la senda, primero que nada tomamos café al casino de cooperativa, edificio de principios del siglo XX, bien conservado, el suelo de madera, un pequeño escenario, piano de pared, sonara?, no lo sabemos, reservamos mesa y a caminar. Son las 8.50 y salimos a recorrer el sendero desde la misma puerta del casino, nos encaminamos hacia del camino “dels Pous”, con gps en fácil, el principio bueno, correcto sin más primer hito “el pou del Assagador” en las cercanías del pueblo se usaba como abrevadero para las caballerías a la vuelta del labores del campo, vemos hacia el sur la mole de la sierra del Carrascar, se adivina la subida al “Coll de Rate”, más adelante cruzaremos la calzada.

Finalizas el asfalto y empieza la senda propiamente dicha, primer cartel informativo “Antica cami que servia per a traure la pansa de la Vall de Tarbena i exportarla fins a l’Anglaterra, tambe transitaben per ell bandolers, general, bisbes, treballadors i fins i tot per a festejar, aquest camí es va fer servir fins al anys seixanta”.

Pedregoso en ziz-zag, cansino sin llegar a fatigar, subimos poco a poco, sin prisas vamos bien de tiempo, ahora giro a la derecha, ahora giro a la izquierda, seguimos subiendo en dirección al “Coll de Rates”, mitica subida para las vueltas ciclistas, alcanzamos el mirador y disfrutamos de las vista preciosas, vemos el Montgo, El Cavall Verd, a lo lejos el Monduver, la bahía de Cullera, la sierra del Ferrer, el Benia, Benidomr, el Puig-Campana, el Ponog, Aitana, la Serrella en toda su extensión incluidos La Malla del Llop, la Penya Alta. Un maravilla.

Encontramos el panel, está a la vista pero integrado en el paisaje, pasamos por delante del restaurante, todo escrito en alemán o inglés, el horario de apertura a las 11, típico de europea, no a la española. Giro a la derecha buscamos un abrigo y almorzamos, corto y frugal pues esperamos comer pronto. Admiramos la sierra del Ferrer, Bernia, Puig-Campana y el Ponoig.

Empieza la cuesta en dirección a la torre del vigilante forestal, de hormigón, largo tedioso, pero el paisaje distrae, a la izquierda la Vall de Tarbena, sin explotar, alguna casi siempre de labranza, algunos campos de almendros, un bosque de pinos en el fondo del valle, según los planos el rio Algar, se adivina alguna senda que recorre la hondonada, buscaremos información. El forestal está ansioso de hablar, trabajo duro y solitario en días malos, la jornada de 9 horas, según avanza el verano hasta 11 horas de jornada continua, trabajan dos días, descansan 2, vive en Orba, y es de Benissa, agricultor en tiempo libre, tienen problemas con los animales salvajes que se refugian en las montañas circundantes, las plagas de conejos, los jabalíes y los arruits (cabras africanas) destrozan los cultivos de verduras y los brotes jóvenes de las viñas. Algo de charla y a seguir, hacia el vértice geodésico, los dejamos de lado, el viento sin parar cada vez va a más, el guarda nos comentó que este era el punto más ventoso de los cercanías un día llego a soplar a 160 km/h. imposible salir de la caseta. Seguimos la senda un poco campo a través y orientándonos con el gps, los hitos de piedra y un poste de madera amarillo-blanco, la zona es mala de caminar piedra suelta y de punta (lapiaz) seguimos el sendero ahora sube, ahora baja, el cambio de ritmo es constante. Pasamos por un murete de piedra natural que sirve de cobijo a las cabras importadas, hay dos carrascas bastante grandes, me parece que es el único vestigio del carrascar, seguimos adelante y giro a la derecha, empieza la bajada bastante empinada, el viento sopla endemoniado, fuerte, fresco; Inma dice que sabe lo que es llevar un burka, la melena aunque corta le impide ver bien, se pone un turbante pequeño y parece una tigresa por el colorido, cachondeo, seguimos el descenso bastante empinado, un resbalón aquí, otro allá, pero sin desfallecer, vemos cagadas de toro, pero no se ve ninguno, poco a poco vamos bajando y girando a la derecha siguiendo las curvas de nivel, vemos señales de pintura y seguimos bajando, levantamos la cabeza y nos impresiona el desnivel, tenemos el Vall de Pop a nuestros pies, seguimos la ladera por una senda bastante buena, de pronto se han terminado los desniveles, seguimos por una zona con carrascas viejas y vemos vestigios de un incendio antiguo, los restos de olivos quemados y que han vuelta a rebrotar, llegamos a la Font de La Foia, y empieza el camino ahora de tierra, ahora de hormigón, el descenso es suave, nos metemos en camino de tierra que nos acerca cada vez más al pueblo, las marcas nos meten en un barranco ¿?, los seguimos, nos sacan las señales del mismo por un caminito, vuelta a entrar, así hasta llegar al pueblo. La comida en el casino, estupenda.