17/07/2020 De la Vall de Pineta al Ibon de Marbore

            Ultima etapa de l’aventura per el Pirineu aragonès, desprès de descansar una nit en un llit en l’apartament que havíem llogat per al grup anem a iniciar la tan esperada pujada al llac o “ibon de Marbore”.

            El punt d’eixida es el pàrquing de “Pineta”, lloc situat a la “Vall de Pineta”; a les 6.04 hores de nit i amb frontal iniciem l’última ruta d’aquest estiu. La senda de bon caminar, va pujant poc a poc xarrem del que ens espera. Estem a 1411 metres d’altitud.

Els primers 42 minuts anem per senda ampla i ben definida, ja es de dia i davant tenim un mur de pedra impressionant, ens preguntem on estarà la senda?, anem avant ara ja per senda de pedra solta, anem amb cura, el sol va calfant les nostres esquenes, ens havem posat crema per al sol, factor de protecció 50; es necessària per evitar problemes de cremades.

La senda sinuosa, no ens deixa vorer per on entrarem a la vall que hi ha dalt, passa una xica que treballa per al govern d’Aragò, saludem i ella puja lleugera, deu d’estar acostumada a fer la ruta, mes avant parlarem amb ella.

No som els únics que estem fem la ruta, en passa una parella, que també vol evitar les hores d’insolació mes fortes. No hi ha ni un arbre en tot el trajecte, hem deixat arrere l’únic bosc que hi ha a la vall. Anem pujant metre a metre, la senda no es fàcil, de tant en tant un glop d’aigua ens ajuda a suportar el calor.

A l’esquerra la omnipresent “Cataracta del Cinca”, el seu soroll ens acompanyarà tota la pujada.

Els metres van passant, un altre grupet ens passa, els veiem pujar i podem fer-nos una idea per on va la senda, va cap a l’esquerra, a la dreta es un paret vertical. Estem prop del balcó, quant passa un altre grup i ara si que podem vorer per on s’aplega al “Balcó de Pineta”, primer objectiu de la ruta de hui; en uns minuts eixim de la senda i apleguem al balcó, estem a un altitud de 2484 metres, 10,49 hores, hem pujat 1.073 metres, hem tardat 4.45 hores.

Tenim cobertura de mòbil i aprofitem per parlar amb la família, fer fotos i gaudir d’un entrepà ven guanyat!. Som prou gent dalt del balcó, però els que pugen son molt mes nombrosos que els que estem dalt, ha valgut la pena matinar!. El aconseguit el primer objectiu, les cares de felicitat heu diuen tot. Un breu descans i seguim avant.

A l’esquerra el cim de “Monte Perdido”, a prop del cim veiem uns senderistes, destaquen del blanc de la neu, i que mes ve pareixen una fila de formigues. La senda per on anem es sinuosa però plana, entrem en un paisatge que sembla llunar, pedres grises plenes d’arestes, a l’esquerra un mur de gel molt vertical. Segons ens diu un company dies desprès la pujada des de “Marborè” a “Monte Perdido” o “Perdut” es molt poc freqüentada per la seua dificultat.

Per davant una vall de pedra, no ens deixa vorer el segon objectiu del dia, passem per zones de neu, no han fet falta crampons gaudim del paisatge meravellós!, la neu prístina de bon xafar.

Xarrem amb la xica que hem vist al pujar, ens compta que puja de tant en tant a controlar la zona, que va rodant per els diferents parcs naturals de la zona i que no pot parar-se a xarrar molt de temps, perquè va en retràs i te el temps controlat. Ens acomiadem.

Anem vorejant pedres de grans, algunes de 2 metres d’altura, anem de pujada però ara suau, del sobte una paret feta per la ma humana, serveix de mur de contenció per evitar el desbordament del llac en l’època de des-gel.

 

Pugem al mur i veiem una extensió d’aigua i de neu, estem al “Ibon de Marbore”, altitud 2554 metres, 12,07 hores. Hem tardat en aplegar al objectiu del dia 6.03 hores, es una meravella de la natura, no esta degradat perquè el camí per aplegar es molt dur, i sembla que a l’hivern molt poca gent pujarà a gaudir de les vistes; davant el refugi de “Tuscarroya”, lliure, obert, sense vigilant,; segons ens compte un grup de senderistes francesos ha fet el manteniment i l’han netejat a fons; per aplegar a ell hi ha que travessar un glacera i desprès una pujada molt vertical.

En aquest punt donem per finalitzada la ruta de pujada, ara anem cap avall, rodem per un altre lloc i travessem dos glaceres, son divertides perquè la neu esta ferma i no esta esvarosa, en un no res apleguem al “Balcò” i en aquest punt baixem, ara toca desfer la pujada.

Anem gaudint de la vall, immensa, preciosa, una meravella!; baixem en zig-zag, ara hi ha molta gent pujant, es una bogeria pujar a estes hores, la gent no es conscient del que fan. Alguns semblen aficionats, altres veterans, però pensem que no es la millor hora per afrontar la pujada.

 

Trobem una parella que porta un gos menut esta esgotat, el calor ha pogut en ell. Seguim baixant, algunes companyes aprofiten per baixar corrent, i practicar carreres de muntanya. La baixa es fa curta, en aplegar a l’abeurador que hi ha al principi de la ruta dinem!, ara sols ens falta aplegar al cotxe, gaudim d’un cous-cus que ha preparat el company, entre, en el bosc i ens rodeja l’ombra dels arbres, tornem per un altra ruta per gaudir de les cataractes del riu Cinca. En aplegar al vehicle donem per finalitzada la ruta. El somriure pot amb el cansament, la jornada dura! possiblement mes que l’etapa del refugi de Biados al de Angel Orus. Hem gaudit aquestos quatre dies de la natura, del paisatge, de la bona companyia, del menjar que ha preparat el company cuiner. Gracies!